CONVERSES EN FEMENÍ: ANTÒNIA MIRÓ PINYA, PIXA

Autora: Joana Mora Cerdà; publicat a la secció "En Femení" del Llum d'Oli número 151, de setembre de 2017. Podeu llegir tot el número al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-151/

Amb l’entrevista amb n’Antònia Miró Pinya recuperam una secció del Llum d’Oli que duia per títol En Femení.Podeu rellegir les converses mantingudes amb quatre dones de Porreres que sortiren publicades als números 102 (2004), 106  i 107 (2005) i 114 (2007). Aquestes converses volen ser un homenatge a les dones i, més concretament, a les del nostre poble; un indret que les ha vist néixer, créixer, on s’han educat, on han treballat, on han surat la família, on han viscut moments d’alegria, de por, de rialles i de dol. Per a elles aquests records.

Qui és n’Antònia?

Antònia Miró Pinya, va néixer a Porreres dia 15 d’abril de 1922.  Filla d’Antoni Miró Fuster i Maria Ventura Piña Forteza. De família humil, n’Antònia és germana de vuit, sis dones i dos homes: en Josep, na Margalida, na Catalina, en Ventura, en Joan, na Maria, n’Antònia i na Francisca. Vivien al carrer General Goded núm. 29, actualment carrer Sa Galla.

De la gran família Miró-Pinya només queden les dues germanes petites: n’Antònia i na Francisca, la més jove. Les dues viuen a Porreres una a prop de l’altra, fent-se companyia però cada una a casa seva.

L’entrevista només ha fet començar i n’Antònia, com si debanés una troca de fil, inicia un monòleg sobre la seva vida, no calen preguntes. Té el cap ben clar i una memòria privilegiada. A la saleta, a la camilla, envoltada de records fotogràfics, quadres de creueta, pepes de roba i altres objectes cosits per ella mateixa, xerram i recordam durant més de dues hores. Té una memòria privilegiada i ho recorda tot, fil per randa: dates, llocs, noms de les persones, malnoms... És un joia de dona.

La seva infantesa

De petita anà a l’escola a ca les monges franciscanes de Porreres, on destacà per ser una nina molt aplicada i molt sabuda. Als 11 anys (1933) la llogaren de teta a la possessió d’Alcoraia (Montuïri), allà hi va estar dos anys. Es feia càrrec de n’Antònia Mascaró Verger, filla dels amos, que encara la visita. Té 84 anys. “Dia 8 de desembre de l’any 1935 em digueren que ja no m’havien de menester i vaig tornar a Porreres aprofitant la visita a Alcoraia de les germanes Fosseres amb el carretó i la somera. Vaig plorar.”

De volta al poble, s’incorporà de nou a l’escola amb Margalida Picorel·li Múgica, que vivia al carrer del Call. Era la mestra de l’escola pública. L’escola estava situada al carrer Almoina allà on era el forn de Can Pistola. “Aquesta escola era una escola pública republicana. A la planta baixa hi havia els nins amb una altra mestra. Noltros estàvem al primer pis. Hi havia un quadre amb la lleona i la bandera republicana. Record que un poc abans que esclatésla guerra (14 d’abril de 1936) havia de dir una poesia al balcó de l’ajuntament, actualment el restaurant de l’Escrivania, però per motius de salut no la vaig poder dir i va ser na Maria Cerdà, de cal ferrer Tibeu, qui la va recitar.”

L’any 1936 n’Antònia se'n va a Ciutat a fer de teta d’una nina de 4 anys, Maria Candelària Valls Cortès, filla de joiers que vivien al carrer de la Platería (actual carrer de l’Argenteria) i tenien la joieria al carrer Platers. La guerra esclatà i, juntament amb la família de joiers, se’n va a viure a Sa Pobla, per més seguretat.

Els anys de joventut

La joventut de n’Antònia va transcórrer entre teles i fils, cosint a ca na Catalina Barceló Noguera que vivia al carrer de Sant Felip. Però va ser a una acadèmia de Ciutat on va aprendre de tallar. Quan va tenir 22 anys (1944) es posà a fer feina de cosidora a la casa dels seus pares. S’especialitzà en fer nido de abeja,un brodat per a vestits d’infants. Així i tot va fer alguns vestits de núvia. Però, més tard, es dedicà a confeccionar roba interior i camises de dormir per a dones que es casaven -el que popularment es coneixia com fer les noviances.El pare li comprà la seva primera màquina de cosir de la marca Alfa. Encara recorda per a qui va cosir el primer vestit amb la màquina i del color que era. Això es diu tenir memòria!

Però no tot va ser cosir! N’Antònia festejà durant sis anys amb n’Andreu Forteza Bonnín de ca l’amo Ignasi però “van venir dos forasters a Porreres a fer feina al puig d’en Femella: en Pepe Martínez i en Juan Martínez, aquest darrer més tard seria el meu home. Feien de “barreneros”, posaven els barrobins per obrir el túnel del Puig dels soldats. Eren de Villacarrillo, poble de la província de Jaén, i treballaven a l’empresa “Obras y Fortificaciones”. La madona de can Pinya, na Catalina Barceló Perequela els tenia allotjats a una casa de veïnat de la carnisseria, actualment la botiga de ca na Bordoia. Llavors pagaven 1 duro cada vespre per dormir a Can Torres i, a can Pinya, a canvi de fer alguna feina per a la casa, els deixaven quedar-hi de franc. Per exemple, a can Pinya feren un cisterna.”

El destí volgué que n’Antònia deixàs n’Andreu i s’enamoràs den Juan i, després de festejar catorze mesos, es casaren dia 7 d’octubre de 1953. “El meu novio era molt gelós i en Juan era molt curro! El seu amic, en Pepe, es va casar amb na Francisca Cerdà Vidal, Diclecta.”

Les noces i el viatge de nuvis

Les noces es van celebrar a la capella de la Puríssima de la parròquia de Porreres, a les sis del matí, mudada amb un vestit negre. Al convit només hi assistiren denou persones que, després de la cerimònia, anaren a menjar xocolata amb ensaïmades del forn de davant Sant Felip i un parell d’amargos a la casa familiar. “A les 8 del matí agafàrem la camiona cap a Palma. L’endemà al matí partírem amb vaixell cap a València per després, agafar un tren en direcció a Navajas (Jaén). Anàrem a veure la família den Juan que no vengueren a les noces.”

Els fills i la vida a Palma

El matrimoni Martínez-Pinya tengueren dos fills. En Tomàs que va néixer dia 16 de juliol  de 1954 i en Toni,  nascut dia 31 d’octubre de 1959. “En Tomàs sempre va ser i és molt estudiós. Quan tenia 15 anys anàrem a viure a Palma a un piset molt petit. Ell havia de començar a l’institut que estava al carrer Medina, núm. 7, devora l’església de Sant Joan a un carreró que no passava. Jo em guanyava les sopes cosint i el meu marit feia feina a un hotel de s’Arenal. Les obres del Puig i els doblers s’havien acabat. Vaig haver de fer molt feina per pujar la família. Cosia al carrer i tot el barri em coneixia. Llavors m’oferiren fer de portera a un finca de l’Avinguda Argentina. M’encarregava de mostrar pisos per vendre. Per cada pis que aconseguia vendre em donaven 10.000 pessetes. Mentrestant vivíem a una petita caseta de la mateixa finca. Més tard, quan en Tomàs tenia ja 18 anys compràrem un pis al carrer Lope de Vega núm. 1 de Palma. En Tomàs ja ben jove va ser mestre d’escola i encara ara no s’ha jubilat! Va treure la millor nota de les Balears. En Toni als 14 anys no va voler estudiar més i es posà a fer feina al diari Baleares. Actualment fa feina a l’STEI.”

Records

A la pregunta si recorda les botigues que hi havia a Porreres, no cal insistir ni pensar molt. Botigues de queviures: ca na Joana Formatge, ca na Mariaina, ca mestre Pep Llauner, ca madò Gran, can Mulet, cas Mariando, ca n’Antònia Molleta, ca na Catalina de Son Orell, ca n’Aina de Can Batxà (carrer Donzella), ca madò Salvadora (Can Bou de Plaça); carnisseria: Can Pinya; botigues de roba: Ca na Fustereta, Can Llagost, “al carrer del Garrover hi vivien dues senyores, ses Munars. Una d’elles pintava quadres. Eren molt beates, tot lo dia eren a Sant Felip. Els vaig comprar dos quadres per 100 pessetes cada un. Quan es varen morir, deixaren la casa en herència al pare Llaneres de Sant Felip i aquest la va vendre més tard a l’amo en Marc. El meu marit morí als 82 anys, l’any 2010. Va aprendre el mallorquí ben aviat. Era un poc brusquer. Encara ara el somiï molt! M’havia feta la idea que seria servida per ell ja que som sis anys més major que ell. Dins la misèria vàrem formar una bona família. Era de casa pobre i els llinatges que dúiem feien poca planta. Tots els meus germans i germanes i jo ens vàrem casar amb gent de fora.”

La conversa la donam per finalitzada però els records, les històries i les anècdotes que resten a la memòria de n’Antònia donarien per una o dues entrevistes més. Recordar, contar i compartir ens ajuda a fer memòria, a valorar la vida de les dones que temps enrere jugaren un paper molt important en l’àmbit familiar i en el laboral.