EL DARRER PRESONER DE CAN MIR

Autor: Bartomeu Garí Salleras; publicat a la secció "Entrevista" del Llum d'Oli número 154, de juny de 2018. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-154/

Ens trobàrem dins la nau d’Agromart. Anava elegant, amb capell i bastó. El seu posat amagava que fos una persona quasi centenària. Havia vingut amb el seus companys de la Llar d’Ancians de Palma. Era Gabriel Riera Sorell (Sant Joan, 1919), el darrer presoner de Can Mir. D’una manera molt distesa i sempre amb un somriure a la cara començàrem a parlar. Gabriel recordava quan a finals del mes de setembre de 1936 fou detingut i empresonat a la terrible presó de Palma instal·lada a un magatzem de fustes i ferro que estava situat just al costat de l’estació del tren de Sóller, la presó Estaciones, més coneguda com Can Mir.

«Dos falangistes maonesos vingueren a cercar-me ca meva, a ses Cadenes a s’Arenal de Llucmajor. Tot dos eren matons. Al poble n’hi havia quatre, la gent ho sabia. Mai he pogut entendre com una persona pot acabar amb la vida d’una altra per motius ideològics. Jo tenia 18 anys i era membre de les Joventuts Socialistes. Em dugueren a la comissaria de Policia de la plaça de Santa Magdalena a Palma, prop de l’Hospital General. D’allà em portaren a un quarter de Falange. No em donaren ni un tros de pa. El capvespre em tancaren a la presó de Can Mir. Vaig entrar amb un altre jove que, més endavant, fou assassinat. El varen treure».

La primera impressió de can Mir fou la pols: «Era un magatzem molt gran, sense cel·les individuals. T’amollaven allà dedins, no et donaven ni mantes ni roba, res de res. Mon pare hi estava tancat i em va fer un lloc. Record el núvol de pols permanent dins el qual malvivíem». L’alimentació també era pèssima: «moniatos i mongetes que es cuinaven dins unes olles molts grosses amb dos dits de brutor. Els primers dies quasi no vaig tastar res, però no em va quedar més remei que adaptar-m’hi». Dins el centre penitenciari els presoners s’organitzaven per pobles. Els grups es deien repúbliques; la República: el somni de les persones que estaven acusades de rebel·lió i sedició. Gabriel Riera admira la bellesa del santuari de Monti-sion, però no vol saber res d’esglésies, ni de monges ni capellans. És un republicà de soca-rel convençut que si la República hagués fet camí a Espanya tot hagués anat molt millor: «Tothom podia votar i triar el que més li convenia. Les dones, també. Ja em diràs quina forma de govern és millor que la que defensava la República. Llavors va esclatar el Moviment».

Amb la guerra començaren les execucions extrajudicials. Les víctimes s’acaramullaven als cementeris de Palma, Porreres i Son Coletes a Manacor. Ben aviat es feren famoses les tretes de presó: «Las noticias que recibíamos en la prisión eran cada vez más pesimistas. La parada de un coche en la calle era para nosotros un sobresalto».¹ Gabriel Riera no va viure la pressió psicològica terrible de les tretes de Can Mir que ocasionaren centenars d’assassinats, molts dels quals s’executaren el parapeto de la muerte de la Creu de Porreres, però molt aviat va assabentar-se que Porreres era un dels pobles on es vessava sang innocent. A principis de desembre de 1936, quan obriren els primers camps de concentració a Mallorca, Gabriel Riera fou traslladat de la presó:

«El mes desembre de 1936 varen obrir els primers camps de concentració i em traslladaren a la unitat de treball forçat situada a l’actual balneari dels Banys de la Fontsanta de Campos. Érem devers tres-cents que veníem de les presons de Can Mir i del castell de Bellver. Al camp de concentració hi havia un guardià falangista que era porrerenc. Quan m’acostava al fil de ferro sempre em repetia el mateix: "Em diuen en quaranta-dos, sap el perquè jovenet? A Porreres he matat quaranta-dos rojos". Sempre bravejava d’aquest fet».

Un esgarrifós testimoni que fou corroborat per un altre pres del camp de concentració. Em referesc al qui fou el regidor del Front Popular de Palma, Lamberto Juncosa Iglesias, germà de l’arquitecte Enrique Juncosa que feia pocs mesos havia projectat la nova escola graduada de Porreres. Ell un vespre va escoltar les paraules del sanguinari camisa blava de Porreres: «Parece mentira que a este Juncosa no se lo cargaran en Palma siendo teniente alcalde. Si una noche sale a la zanja, yo me cuidaré de hacer justicia». Uns dies després, ambdues persones compartiren una sinistra conversa dins una petita habitació del camp:

«He sabido que pensáis pegarme un tiro. El cabo se quedó un poco perplejo», pero ben aviat va reaccionar: «No me negaréis que a un porrerense le ha de extrañar que siga viviendo un teniente de alcalde de Palma. En Porreras, las izquierdas tuvieron 68 votos y nosotros matamos a 70, para que no quedara ni un simpatizante. Del Ayuntamiento, ni hablar, desde el alcalde al último concejal, no dejamos ni uno».

Seguidament, va explicar la sistemàtica repressora que es practicava al sinistre local de Falange situat al primer pis de l’actual cafè de can Miquel:

«Primero los hacíamos comparecer a una especie de tribunal que construimos, formado por tres de nosotros. Estábamos sentados tres una mesa tapada con un mantel negro y dos candelabros y como lo que interesaba en primer lugar era limpiarles la lengua que tantas blasfemias había soltado, les hacíamos tragar un buen vaso de aceite de ricino. Luego les pegábamos cuatro tiros a los pies para hacerles bailar y que el aceite hiciera efecto y cuando se cagaban de miedo, entonces les dábamos el tiro de gracia».

La conversa acabà amb unes paraules amenaçadores: «si perdemos esta guerra, podéis estar seguros que no quedará en pie ninguno de vosotros, porque os pasaremos por las armas». La guerra ho canvià tot, havia transformat persones amb bèsties desitjoses de sang i poder. Gabriel Riera fou traslladat a diversos camps de concentració de la península fins que va aconseguir emigrar a l’Alger. Quan arribàrem a aquest punt de la conversa, la seva cara s’il·luminà:

«Campos, Ses Salines, Colònia de Sant Jordi, el port de Sóller, Pollença, Manacor... vaig passar quatre anys “picant pedra a punta pala”. Després em tancaren a un camp de concentració prop de Madrid i a Tetuan. En aquest lloc, juntament amb uns companys, intentàrem fugir i passar la frontera, però no ens va anar bé, ens agafaren i ens traslladaren al camp de Cerro Muriano a Còrdova. Allà vaig emmalaltir. Ho vaig passar molt malament. L’any 42 em posaren en llibertat i vaig tornar a Mallorca, però no era el mateix, a ca nostra érem quatre germans, tots fèiem feina i just podíem menjar. Vaig decidir emigrar a l’Alger, foren els anys millors de la meva vida».

El compromís i els testimonis de les víctimes de la repressió ens han servit per explicar l’eliminació de persones. Una repressió que la maquinària franquista es va encarregar d’amagar i minimitzar. Tot plegat fou un dels condicionants pels quals em vaig decidir a fer feina amb aquest tema. La meva intenció és seguir investigant d’una manera silenciosa, persistent i, al mateix temps, estar al costat del somriure compromès de Gabriel Riera Sorell o de la lluita per aconseguir restablir la memòria del seu pare i dels germans Antoni i Climent Serra Blanch. Moltes gràcies a Catalina Sastre Fuster i Simó Tortella Sbert per facilitar-me l’entrevista.

1 Memòries de Lambert Juncosa Iglesias: Del recuerdo de mis recuerdos.