EN FEMENÍ: ANTÒNIA LLITERES GORNALS

Autora: Joana Mora Cerdà; publicat a la secció "En Femení" del Llum d'Oli número 156, de desembre de 2018. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-156/

DONA EMPRENEDORA, XALESTA I ATREVIDA

Antònia Lliteras Gornals, va néixer a Porreres dia 7 de març de l'any 1924 al carrer Cuartel, actualment Almoina. Filla de Bartomeu Lliteras Banús Serreller i de Mariaina Gornals Barceló Renya.

La major de 6 germanes n'Antònia, Antoninaina fins als 12 anys, va haver d'espavilar aviat per ajudar a realitzar les tasques diàries de ca seva i cuidar de les germanes.

«Ma mare es va casar als 29 anys i als 34 ja tenia les set filles: Antònia, Maria (+) Catalina (monja de la Caritat), Agnès, Joana (+) Miquela i Margalida. Sempre ens va tractar com a reines».

La botiga de queviures, Ca na Mariaina,que tenia la seva mare al mateix domicili es convertí en el cau de les nines i de les amigues de n'Antònia. «Era la botiga que tenia més gent de Porreres! Als 14 anys la mare ja m’hi deixava despatxar».

El seu pare feia feina a fora vila i s'encarregava d'anar a cercar els productes a Palma, concretament al magatzem de Ca n’Alzamora. «Record que mon pare partia amb el mul i el carro llarg cap a Palma, quan arribava a l'hostal desjunyia el mul, anava a comprar i, llavors, tornava cap a Porreres».

L'escola no va ser la seva devoció. «Anar a costura no m'agradava gens! No estudiava, res me sortia bé, ni els números, ni les taules de multiplicar, però ma mare volia que hi anàs. Record molt bé sor Maria del Pilar, monja de la Caritat. Quan tenia 15 anys ma mare em va demanar si volia anar a aprendre de cosir a Ca na Mulet. Allà em feien embastar, enfilar agulles... res! Vaig durar una setmana! “No vull tornar a cosir ni a enfilar cap agulla, jo vull estar amb vos a la botiga” vaig dir a ma mare».

I així va ser com n'Antònia, amb la frescor de la seva joventut, aconseguia posar els bastiments a allò que seria el futur de la seva vida i la seva passió: ser botiguera i tenir la seva pròpia botiga.

Fer feina a fora vila, collir les fruites de temporada, carregar-les al carro i dur-les a la botiga foren les tasques que ompliren hores i més hores de la seva joventut, encara que trobava temps per anar al cine de Can Gornals d'amagat del seu pare.

Les matances eren, per a la majoria de llars porrerenques, un dia de molta feina, de retrobament de familiars i de bulla. Per n'Antònia, les matances de ca na Catalina Negre eren molt importants, allà va ser on va conèixer en Nadal, l'home de la seva vida. «Festejàrem vuit anys, jo tenia ganes de posar una botiga i només feia feina! Un dia, sortint del cine, en Nadal me demanà: quins comptes fas, Antònia? I jo li vaig contestar: si ets bon al·lot i em deixes comandar, pots venir a demanar entrada. En Nadal era molt bon home! Venia a ca nostra a festejar i es posava a la camilla tot sol i jo despatxava a la botiga de ma mare. Arribava l'hora d'anar-se'n i no ens havíem dit cap paraula».

Noces i viatge de nuvis

Així, l'amor va poder amb tot i n'Antònia i en Nadal es casaren el dia del Dijous Bo, un novembre de 1953 a l'església parroquial de Porrreres. «Record que en Joan Picornell Manresa Vila feia d'escolanet i llavors anàrem a fer el refresc a Can Beltran, menjàrem xocolata amb ensaïmades.

Duia un vestit blanc preciós que em va fer la meva germana Maria. En Damià Gelat ens va dur amb el seu cotxe a casar, en aquell temps no hi havia tants de cotxes com ara! Faig memòria i com si fos ara veig que en Damià amb el seu cotxe, després del refresc, ens va acompanyar a l'estació de Palma. Agafàrem el tren d'Inca i llavors amb l'autocar cap a Lluc on quedàrem tres dies».

El viatge de nuvis no acabà a Lluc. Pocs dies després, acompanyats per na Maria, germana de n'Antònia, partiren amb avió cap a Barcelona. S'allotjaren a un hostal d'una travessia de La Rambla, que no recorda el nom. «Na Maria era molt amiga de na Catalina Barceló Xibica que vivia a Viladecans i, per això, aprofitàrem l'ocasió per anar a veure-la».

El somni fet realitat

La il·lusió de posar la botiga seguia rondant dins el cap de n'Antònia. Després de casada deixà la llar familiar per passar a viure al carrer Calvo Sotelo núm. 15, actual carrer d'en Veiet, on posà la botiga i on viuria amb el seu marit. No va ser fàcil muntar el negoci, però amb l'ajuda dels seus pares i la d'en Nadal, ben aviat n'Antònia va veure complit el seu somni: tenir la seva botiga.

Als 13 mesos de casats nasqué na Bàrbara, a ca seva, amb la comare Margalida Fornereta. «Vaig dir a sa comare que la volia tenir a ca meva, no fos cosa me la canviassin! Eren els anys en què desapareixien infants als hospitals».

Per tal de seguir despatxant necessitava algú que guardés la nina i que l'ajudés amb les feines de la casa. Na Joana Perdigona va ser qui li donà una mà i fou com una més de la família, segons ens comenta na Bàrbara. «Els doblers no es feien tant de pressa com ara, vaig haver de lluitar molt per treure el cap. Vaig posar un parell de gallines al corral i amb la venda dels ous pagava na Joana. Emblanquinava jo mateixa tota la casa!». Quan na Bàrbara tenia 3 anys, nasqué en Climent.

Unificació de les dues botigues

La seva germana Margalida heretà la botiga de la mare del carrer Cuartel (Almoina), però no hi està molt de temps i feren una oferta a n'Antònia per unificar les dues botigues i tornar allà on sempre havia estat ca seva. Així va ser com n'Antònia amb el seu marit i els seus dos fills de 8 i 5 anys es traslladaren a viure a la botiga del carrer Almoina, Ca na Mariana, on encara hi viu amb la seva filla.

«Lluitàrem s'ànima per sobreviure! Hi havia 27 botigues a Porreres, però cap com Ca na Mariaina!».

Qui no recorda els canastros plens de fruita del temps damunt la voravia davant la botiga, la viola de plàtans penjada, els sacs amb els llegums, arròs, sucre... la bota de les arengades i l'olor del cafè recent molt amb el molinet?

«Tot se comprava a la menuda, en unces i lliures, no hi havia res empaquetat, l'únic embolcall era el paper d'estrassa que fins i tot alguna clienta el reutilitzava».

Ca na Mariaina

Les botigueres, que eren la majoria dones, s'havien de guanyar la clientela, es feien rifes, es donaven cupons... hi havia molta competència a Porreres. A més venien vetes, cremalleres, botons, espardenyes, venien de tot! Les botigues més importants: Ca na Dalobra, Can Xiscos, Ca na Mariaina... «Tothom em contava els problemes familiars, era com un confessionari! La majoria eren dones que venien a comprar».

«Dels 29 als 65 anys vaig tenir la botiga i quan va ser l'hora de jubilar-me ho vaig fer amb molta alegria. M'he passejada molt! Sempre amb el meu home o amb els meus fills. He anat a Itàlia, a Portugal, per tot Espanya i, fins i tot, a Tailàndia, un viatge que guanyà na Bàrbara.

Ara, als 94 anys, tenc salut i em puc valer jo tota sola. He tengut i tenc una bona companyia, la meva filla Bàrbara».

En poques paraules

-Què recordau de les festes de Sant Roc? El dia de Sant Roc feien les rodelles i ball a plaça.

-Quin plat de cuina és el que més vos agrada? No som gens cuinera! Quan em vaig casar no sabia fer res de cuina.  Els plats que més m'agrada menjar són les sopes seques, les costelletes de be fregides i els peus de porc.

-Què us duien els Reis a ca vostra quan éreu nina? Una ensaïmada petita a cada una de les germanes i un poc de xocolata a damunt.

-Us agrada la música? Sí, molt! La que més m'agrada és la música clàssica. Mon pare va ser músic tota la vida.

-Resau? Sí, res al matí, al migdia i al vespre. Sobretot a la Puríssima. També tenc molta devoció a la Mare de Déu de Monti-sion.

I per acabar la conversa feim memòria damunt, damunt, del carrer de l'Almoina: persones i establiments que recorda quan era jove: Cafè can Bernat, can Pepito, ca na Ginarda, Forn de Ca en Joan Pere, Escola Pública de Nines (allà on era el forn de can Pistola), Miquel Barceló, Elèctrica Barceló, can Racó (venien licors), can Prim (farmàcia), can Biel Mariando (botiga de roba), ca na Peluda (venien pebre bord), entre altres.

Dona emprenedora, alegre i valenta, la major de sis germanes, esposa i mare. N'Antònia sap que és estar al capdavant d'un negoci familiar durant tota la seva vida i com molt bé diu el refranyer popular «qui no treballa no alcança o del treball se'n treu el profit».