MIQUEL FIOL: «UN BON METGE S‘HA DE PREOCUPAR TANT DE LA MALALTIA DEL PACIENT COM DE LA SEVA SITUACIÓ SOCIAL»
Autor: Toni Sastre Vanrell; publicat a la secció "Entrevista" del Llum d'Oli número 153, de març de 2018. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-153/
Entrevistem a Miquel Fiol Sala (Porreres, 1949) director científic de l’Institut d’Investigació Sanitària Illes Balears (IdISBa). El doctor Fiol atresora una carrera professional d’excel·lència, en els seus més de trenta anys dedicats a la medicina, a la investigació i a la docència. Durant aquest llarg recorregut, ha treballat a l’Hospital Sant Pau (Barcelona), a l’Hospital Universitari Son Dureta i a l’Hospital Universitari Son Espases.
Quins records té de la seva infància?
Forçosament ha de ser un record de Porreres. El que recordo de la meva infància és viure un ambient de postguerra on l’ensenyança tenia totes les característiques del règim. També recordo el Pla Marshall que va arribar a l’escola en forma de suport alimentari (llet en pols, mantega i formatge). Record els meus mestres a l’escola pública: Rafel Ferrà, Miquel Llinàs i el mestre Vadell.
Durant els mesos d’estiu anava a fer les meses completes; anàvem a batre a veremar i a collir albercocs, garroves i ametlles. Mentre que la gent de ciutat podia anar a fer una estada a l’estranger, als pobles, durant l’estiu, els joves ajudàvem a la família en els temes agrícoles, i probablement, aquest fet determina d’alguna manera la teva forma de ser.
Què significa per vostè ser porrerenc?
Per jo ser porrerenc és poder recordar vivències de quan era jove. Sempre que em demanen d’on sóc respon que som de Porreres, Mallorca, i no de Palma per així facilitar la meva ubicació.
El seu pare va ser batle de Porreres de l’any 1962 fins al 1975? Què és el que recorda d’aquells anys?
El que més em va marcar del meu pare va ser el seu caràcter, no es cansava de fer feina mai. Ell va ser mestre d’escola a Son Mesquida, durant 18 anys; per cert, una escola feta durant la república.
El meu pare, curiosament, va llevar la festa del 18 de juliol (dia de l’Alzamiento Nacional) amb una gran protesta per part del poble a les portes de l’Ajuntament. El principal motiu no era lògicament ideològic, sinó econòmic-pràctic.
Quines són les seves aficions? Què fa en el seu temps lliure?
La meva principal afició és la música, m’agrada escoltar música de tota classe, sempre estic escoltant música; fent feina, al cotxe, quan arribo a casa. L’afició em ve de petit, a casa eren aficionats a la música, la meva mare em va apuntar a classes de solfeig amb na Catalina de Can Ros.
Inclús vaig formar part d’un grup local de música. Jo tocava la guitarra i en Rafel Mesquida Moi, tristament desaparegut quan encara era jove, també; en Gaspar Oliver Gasparín, tocava la bateria i en Guillem Juan Melià Retjoler, tocava el baix. La curiositat d’aquest grup era que no tenia nom, només assajàvem per plaer, sense cap expectativa clara.
Una altra afició que també m’agrada molt és anar a pescar a l’estiu amb la meva barca. No som molt matiner perquè, al cap i a la fi, els peixos s’agafen igual, sobretot si són raors.
Què és el que més el reconforta de la seva feina?
Sempre m’he agafat la medicina com una professió vocacional i bastant divertida. Quan més difícil és arribar a un diagnòstic, més interessant és a l’hora d’esbrinar el problema; perquè en medicina, quasi tot està escrit. Per això, sempre dic als estudiants i metges joves que comencen que el que tenen els malalts és als llibres, només cal trobar la pàgina.
Quina etapa recorda amb més nostàlgia durant la seva llarga trajectòria com a metge?
En acabar la carrera, al juny de 1972, vaig a anar a Barcelona a l’Hospital Sant Pau, on vaig aprendre molta medicina, perquè vaig tenir molts bons mestres, un d’ells mallorquí, en Guillem Verger Garau, germà de Joan Verger Garau, Notari, que va ser un dels fundadors de l’Agrupació Cultural de Porreres.
Què ha de tenir un bon metge?
Ha de tenir sentit comú, ha der ser poc pesseter i ha de ser humil. Un bon metge s‘ha de preocupar tant de la malaltia del pacient, com de la seva situació social. És necessari escoltar al pacient, perquè ell mateix amb la seva manera d’expressar-se t’està dient el seu diagnòstic i molts de metges no el saben escoltar.
Facultat de Medicina...
Em va costar molt que sortís a la llum, no puc entendre de cap manera com hi pot haver partits polítics que s’oposin a millorar l’oferta universitària a la comunitat que governen. Conec mallorquins que per qüestions econòmiques no haguessin pogut estudiar medicina; només per això, ja val la pena.
Quina importància té la política per a vostè?
La política té importància, ara bé, l’opinió del polítics ja és un altre tema. El que és evident és que els polítics a Espanya poden fer el que volen, inclús poden ser corruptes, mentre que a altres països serien empresonats. Per ser polític has de ser un poc cínic, has der predicar al poble amb el que, al fons, no creus. En política, de vegades, els honrats han de donar més explicacions que els corruptes.
Cap on creu que ha d’anar el sistema sanitari actual?
Ha d’anar cap a la prevenció, tot el demés és apedaçar. Els metges no han de fer medicina per guanyar doblers, han de fer medicina per curar malalts.
Què en pensa del requisit del català a la sanitat pública?
Som de l’opinió que els metges han de fer un esforç per entendre i, si és possible, poder xerrar una mica de català. Perquè en conec de vinguts de fora que ho han fet, per tant, és perfectament possible.
Una persona especial per a vostè?
La meva dona m’ha donat molta canya, però he de reconèixer que no seria allà on som ara si no hagués estat amb ella. Em vaig casar l’any 1976 a Monti-sion. La meva dona, que és molt progressista, va prohibir al capellà –el pare Barceló que era el supervisor del col·legi Sant Francesc de Palma, on Miquel Fiol estudià– que llegís l’epístola de Sant Pau.
Preguntes curtes
Un llibre?
Els llibres que escriu en Tomeu Garí.
Un canvi per Porreres?
Modificar el trànsit interurbà.
Un lloc?
L’Hospital Sant Pau. Tant pel metges, com per l’arquitectònica modernista de Domènech i Montaner, deixeble de Gaudí.
Un menjar?
Sopes mallorquines, perquè ara les faig bé; quan era petit, conill amb ceba.
Personatge històric?
Més que un personatge històric anomenaré dues fites: el Renaixement i la Revolució Francesa.
Un polític?
Dos. Enrique Tierno Galván i Mikhaïl Gorbatxov.
Un color?
Verd.
Mostatxo, sí? Mostatxo, no?
Sí. El porto des que era estudiant de medicina, no me l’he tallat mai.