SOR ANTÒNIA: PASSAT, PRESENT I FUTUR

Autora: Joana Maria Julià i Móra; publicat a la secció "En Femení" del Llum d'Oli número 106, d'octubre de 2005. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-106/

Per a mi, entrevistar a Sor Antònia ha suposat una gran satisfacció. Pens que és una dona a admirar, tant per la feina que ha fet per la gent de Porreres, com per la labor de cuidadora a la residència. Ha donat un gran exemple de quines són les funcions de la infermera. Ha duit a terme la pràctica assistencial, la gestió, ningú més que les monges de la residència saben el que han fet per subsistir, la formació i segur que també la investigació, que ho haurà fet de la manera més innocent i rudimentària però segur que amb el temps ha comprovat que fer una cura d’una manera o una altra, donar un tipus d’alimentació a les persones majors o posar una injecció de certa manera ha fet millorar els seus resultats. Tot això de la forma altruista i vocacional.

Va ser un divendres horabaixa quan vaig entrar a la residència, s’hi respirava pau, un dels residents em va fer saber que Sor Antònia tot d’una vendria, a la seva mirada s’hi reflectia alegria, il·lusió, i amb pocs minuts em va contar el que havia fet aquell dia i les feines que li quedaven per fer durant l’horabaixa. Ella va arribar, bata blanca, posat tímid, el cos menut però que quan camina no la veuen passar. Anirem a un lloc tranquil, va dir ella, i a mi m’ho pareixien tots. No semblava que allà hi visquessin vint-i-set persones. El lloc elegit va ser el dispensari. No vaig poder evitar el record d’aquella sala d’espera on tantes vegades hi vaig anar de petita perquè em posessin la injecció. Començàrem a parlar.

La seva infància i joventut

Va néixer a Porreres, al carrer Pou Florit, un setze de desembre de mil nou-cents trenta-quatre. De petita anava a escola i a fora vila per tenir cura dels animals. Tenien una cabra, gallines, un porc... No recorda massa els anys de la guerra però si els anys que vingueren després. Diu no haver passat gana, “gràcies a Déu teníem el que podíem treure del camp”. Però així i tot recorda quan anava a la botiga amb la cartilla a cercar oli, arròs...

Als dinou anys se’n va anar per monja. Va entrar a fer el noviciat al convent de Son Roca amb les Monges de la Caritat, hi va estar un any i mig. Els propers tres anys va anar per diferents pobles de Mallorca: Pollença, Vilafranca, Manacor, Esporles, fins que va fer els vots. Després la varen destinar a Esporles on hi va estar 14 anys. Durant aquest temps va estudiar Magisteri de l’Església i va aprendre a posar injeccions a l’antic hospital de Manacor. Va començar a fer classes, pel matí feien classe i l’horabaixa feien “labor”, deien doctrina i resaven el rosari. “Tot això a nines perquè un temps anaven separats, no era com ara...”. També va estar sis anys a Son Macià, anaven amb un seat sis-cents (riu) a Cales de Mallorca a una escoleta que havien fet nova.

El motiu pel qual va decidir fer-se monja va ser perquè a l’escola veia com treballaven les monges, com ensenyaven a les nines i com tenien cura de la gent gran. Tota aquesta dedicació a les altres persones per tal d’ajudar-les, li va agradar. “Sempre m’ha agradat molt tot el que he fet; ho he fet de molt bon gust i no me n’he penedit mai, d’haver triat aquest camí.”

Els primers anys a Porreres

Va arribar el novembre de mil nou-cents setanta-nou. La residència feia cinc anys que era oberta. Hi havia Sor Maria que anava a fer els domicilis i ella estava al dispensari. La gent hi anava sobretot a posar-se injeccions i a fer-se cures.

Les tasques a la residència eren diferents a ara perquè els residents que hi vivien eren en general més joves, més autònoms i ajudaven amb les tasques diàries, per exemple planxaven la roba. “Aquesta doneta que planxava ho feia molt bé, s’hi mirava molt; era la que planxava la roba a Don Francesc Ramis”. D’altres l’estenien, paraven taula.

Li vaig demanar si tenia alguna anècdota per contar. “Ui, n’hi ha moltes! Moltes de bones i altres que no ho són tant, però aquestes aviat s’obliden. Una vegada al principi d’obrir la residència va venir una dona de Madrid, resulta que tenia dues filles, una allà i l’altra que vivia per Palma. La de Madrid es veu que es va cansar d’haver de cuidar a la mare ella tota sola i per això la va enviar cap a Mallorca amb l’altra filla, però no sé que va passar, si aquesta no la va voler o què, la qüestió és que aquella dona es va trobar al carrer. Varen cercar-li un lloc i només hi va haver una plaça a la residència de Porreres. Va arribar sense cap paper, només sabíem que es deia Manoli, ni l’edat ni si estava malalta, res. I ella que tampoc no ho recordava. No ens va quedar més remei  que cercar informació sobre la seva vida i la nostra sorpresa va ser l’edat que tenia, ja que no ho semblava. Tenia més de noranta anys i va morir als cent un. Un dia es va posar molt malalta, tant que vàrem cridar el capellà perquè li donés l’extrema unció. Això era pel matí, i l’horabaixa, com que cada estona passàvem per l’habitació per veure com estava, la vàrem trobar que s’havia aixecat i estava davant el mirall que es feia les ones dels cabells (riu).”

L’actualitat

La feina ha canviat, els residents que hi ingressen són més grans, amb manca d’autonomia. Ja fa uns anys que tenen treballadores que les ajuden amb les tasques diàries, higiene, fer el dinar, donar el menjar... Sor Antònia encara va a posar injeccions i a fer cures però menys que abans, ja que ha de dedicar més hores a la cura de la gent de la residència.

Pensau que la gent gran viu amb més solitud que abans?

Sí, m’he trobat moltes vegades que quan vaig a un domicili el que necessiten més és companyia, la injecció o la cura és el que té menys importància. La gent que viu aquí, quan per qualque motiu ha d’ingressar a l’hospital és la família que se n’ha de fer càrrec però moltes vegades som nosaltres que hi hem d’anar perquè si no estan tot el dia sols.

Creieu que la inserció de la dona al món laboral ha fet disminuir l’atenció cap a la gent gran? O per altra banda han augmentat les seves capacitats i és capaç de treballar i tenir cura de pares i padrins?

Jo crec que sí, ara bé, hi ha de tot. La dona de cada vegada més va a treballar a fora de Porreres i es fa molt difícil que ho pugui fer tot, per això hi ha tanta demanda als centres geriàtrics. La nostra llista d’espera és més llarga que la dels residents que tenim aquí.

Creieu que a nivell de la Sanitat Pública es donen facilitats perquè la gent gran pugui estar ben atesa a casa, geriàtrics, centres de dia... per tal “d’alliberar” a la dona de tantes tasques?

A Porreres els Serveis Socials ofereixen molts mitjans, treballadores que van a les cases per realitzar higienes i cures, els hi porten el dinar. Nosaltres tenim quatre habitacions que estan a la seva disposició. Estan destinades a aquelles persones a les quals els seus familiars necessiten un descans en el rol de “cuidador”. Sempre solen estar plenes.

El futur

Com veieu el futur de la residència? Quin camí vos agradaria que seguís?

No ho sé, em fa molta pena pensar on anirà tota aquesta gent una vegada que nosaltres no hi serem. Aquesta casa té moltes incomoditats, tot i que l’hem adaptada molt, cada dos per tres venen els de Sanitat i hem de fer canvis, habitacions més amples, aparells per clorar l’aigua... Crec que si un dia s’ha de fer una ampliació serà més costos fer reformes que fer-ne una de nova.

Per acabar, quin missatge donaríeu als joves que estudien o volen estudiar Infermeria o Auxiliar d’Infermeria?

Primer de tot, molt d’interès. Que ho facin de gust, sense obligacions. El més important és que aprenguin a tractar amb gent gran, amb gent malalta. Això ensenya molt, aprens a valorar les petites coses de la vida.

Va ser una estona molt agradable, em vaig acomiadar de les monges, dels residents i en “Bartolo” em va dedicar una glosa i em va cantar una cançó.