VENA ARTÍSTICA: JAUME ROSSELLÓ TOMÀS

Autora: Caterina Gornals Miralles; publicat a la secció "Vena artística" del Llum d'Oli número 156, de desembre de 2018. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-156/

En Jaume Rosselló Tomàs de Can Güia, va néixer a Porreres el 1962. De petit va estudiar a l’escola parroquial i a ca ses Monges, però després ja es va posar a treballar al camp amb la seva família. Va ser de més gran quan va realitzar els seus estudis musicals al Conservatori de Palma. Es va matricular com a alumne lliure al Grau Mitjà i després va accedir al Grau Superior. Finalment, va fer la prova d’accés a la Universitat per a majors de 25 anys i va iniciar els estudis de magisteri.

Actualment, en Jaume és el gerent de la Cooperativa Art i sons i hi fa classes de guitarra. Aquesta cooperativa es va formar fa 12 anys i s’encarrega de la gestió de diferents escoles de música com la de Porreres, Campos, Costitx, Montuïri (de les quals és el director) i a altres projectes oberts. A l’escola de música ja fa uns anys que té en marxa un projecte didàctic del qual cada trimestre els alumnes en toquen algunes peces, per després poder-ne fer un recull.

Abans de res, enguany ha fet 25 anys de la mort del teu pare, quins records tens d’ell?

Del meu pare tenc molts de records. Ell feia feina al camp, però també va fer feina a l’Ajuntament, tot i que no era el que realment li agradava. Sobretot, tenia moltes inquietuds artístiques i culturals, fet que feia que dugués a terme moltes activitats. Com a conseqüència, tota la família estava més involucrada en aquests tipus d’actes. Mostrava gran interès pels betlems, pel teatre, també escrivia –sobretot, poesia–, feia programes de ràdio, entre moltes altres coses. Era una persona molt inquieta culturalment i estimava molt el seu poble. Sabia tractar amb la gent i la gent se sentia bé amb ell, ja que sabia escoltar. És cert que va morir jove, però va saber viure la vida.

Com va sorgir el teu interès per la música?

La veritat és que jo de petit volia ser futbolista, però al meu pare no li agradava l’esport i jo mai no vaig jugar a futbol. D’adolescent, quan tenia uns 15 anys, després de fer feina al camp, anava a passar una estona amb en Ferran Vaquer, en Joan Roig, en Sebastià Barceló i en Miquel Santmartí, ells tenien un grup de música i això cridava la meva atenció. Varen ser en Sebastià Barceló i en Mateu Gil qui em varen ensenyar els primers acords amb la guitarra i amb ells vaig formar el meu primer grup. La primera guitarra vaig poder-me-la comprar amb l’ajuda del meu pare i, des d’aquell moment, la toc cada dia, encara ara.

Fa uns anys que podem llegir els teus poemes en aquesta revista. Aquesta vessant l’has tinguda sempre o t’ha sorgit de més gran?

Ja deu fer uns 25 anys que vaig començar a escriure lletres de cançons i feia algun escrit esporàdic. Ara es pot dir que només escric els poemes per publicar a aquesta revista i alguna felicitació, a part d’alguns articles informatius sobre la cooperativa. Ara bé, amb el grup Katau tenim tres discs publicats dels quals he realitzat la lletra i la música de totes les cançons. A més, també he fet algunes composicions de música jazz i participacions a discs d’altres formacions com Tumbet. Es pot dir que les lletres de les cançons són poemes musicats.

Has tocat amb diferents formacions musicals, però actualment toques amb algun grup?

Actualment, encara form part de Katau i, esporàdicament, feim alguna actuació, però la música d’autor és una música que no interessa, ja que els DJ i la música electrònica li passen davant. De totes maneres, vaig formant part d’alguns grups que es munten i es desmunten a les escoles de música, per fer alguna actuació puntual o concerts de jazz.

Quina és la teva font d’inspiració a l’hora d’escriure poesia o compondre cançons?

La font d’inspiració sempre és el dia a dia, un mateix i allò que l’envolta: l’amor, la mort... La poesia és un art, l’art d’encadenar paraules i això ajuda a treballar i a treure el teu interior.

Hi ha alguna cançó o poema per la qual tenguis un sentiment especial, sigui propi o d’algun altre autor?

No, és molt difícil dir-ne únicament un. Segurament si em demanessin una llista de quaranta no la sabria fer. A més, aquesta llista algunes vegades depèn del moment o situació que un viu.

Els teus fills, en Jaume i en Gabriel, també són uns grans músics i tots dos escriuen. Com veus el fet que segueixin un camí semblant al teu en aquest camp?

Sí, tots dos escriuen i toquen algun instrument. En Jaume és més músic i en Gabriel és més escriptor. De fet, en Gabriel ha guanyat premis de poesia i narració a Catalunya i a nivell dels Països Catalans. Té molta imaginació a l’hora d’escriure, cosa que sempre fa en català, excepte les lletres de les cançons que les fa en anglès. Per altra part, en Jaume, a part de tenir un gran expedient dins el Conservatori Superior, ha rebut el premi al millor solista. El que és més important per jo és que segueixin el seu camí interior. Pens que tothom du una part genètica del seu passat, tal com jo duia del meu pare; per tant, està bé que segueixin aquest camí familiar, però del que estic més content és de veure que tots dos passen gust de fer el que fan.

Per acabar, en Jaume em va explicar que viure de la música o de l’escriptura és molt complicat. Aquest camí sempre sol ser complement d’una altra feina i moltes vegades els que acaben vivint d’això no són els millors, sinó els que han trobat una editorial o empresa que els ha agafat i els ha tret a la llum, però hi ha gent boníssima que no és mai coneguda.

En Jaume ens explica que la música en viu, feta amb les mans i l’aire, posant-hi el cos i el cor, on es mostren els sentiments, no té un espai. De cada vegada més la música que posen els DJ i la música electrònica ocupen més espai i en deixen menys per la música com a art, la música no sintètica. Això provoca un consum irresponsable i en massa de la societat, sense deixar lloc al comportament individual.