«LA TERCERA GARROTADA, LA VA ACABAR DE MATAR»: REFLEXIONS DE GÈNERE SOBRE EL CANÇONER POPULAR

Autora: Marina Viedma Font; publicat a la secció "Opinió" del Llum d'Oli número 153, de març de 2018. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-153/

És masclista el nostre cançoner? Aquesta fou la pregunta principal que es va tractar en un col·loqui al qual vaig assistir i que em va motivar a escriure aquest article. En aquest, diversos experts van analitzar les festes tradicionals de les Illes i el nostre cançoner popular des d’una perspectiva de gènere. Fou en el torn obert de preguntes quan es generà un debat entre el públic en relació, sobretot, a un exemple que havia utilitzat un dels ponents: la cançó «A sa plaça hi ha ballades», la lletra de la qual diu així:

-A sa plaça hi ha ballades

ma mare deixeu-m’hi anar.

-No hi vagis Catalineta

que tompare prest vindrà.

-Tant si ve com si no ve

a sa plaça vull anar.

Quan era un quart enfora

son pare ja va arribar.

-On és na Catalineta?

-A sa plaça a ballar.

Son pare agafa ses cordes

i un garrot a cada ma.

Sa primera garrotada

un braç ja li va trencar.

Sa segona garrotada

mig morta la va deixar.

Sa tercera garrotada

la va acabar de matar.

Son pare quan la va veure

ell se va voler penjar.

I sa mare dins sa cuina

que rebenta de plorar.

Que s’esclati i mal rebenti!

No li fos deixada anar!

Des d’un primer moment, escoltar atentament aquesta lletra produeix a la majoria un rebuig automàtic. Però llavors algú va fer la reflexió «i si aquesta lletra sorgí com a denúncia a uns fets aberrants amb l’objectiu d’evitar que es repetissin?».

Com ja sabem, el cançoner popular ha sigut un clar reflex de la societat i una de les fonts de cultura més importants. És en part el nostre cançoner qui ens representa com a poble, per tant, m’agradaria plantejar si a mesura que la societat avança, és necessària una evolució de les cançons que han quedat obsoletes i que ja no representen el col·lectiu que les canta.

La primera reflexió que vull fer és sobre el terme de “tradició”actual. Cal tenir present que aquesta no es remunta als inicis del temps, és una “invenció” sorgida al segle XVIII per tal de rebutjar el que venia de fora i crear una identitat i un sentiment de pertinença: una idea de nació. Està clar que hi ha una tradició oral que ve d’enrere i que s’ha anat passant de generació en generació, però algú, en un moment determinat, va decidir fixar i separar un repertori i titllar-lo de “tradicional”. Aquest algú deixà fora una immensa part del que llavors es cantava i que considerà poc important, inapropiat o de mal gust. Així, les institucions foren qui decidiren quin era el repertori acceptat establint quina volien que fora la tradició. Però, és possible un canvi en aquest cançoner?

Consider que és molt difícil saber per què sorgiren i es cantaven cadascuna d’aquestes cançons. Tal vegada, com defensava una part del públic del col·loqui, es tractava de denunciar els fets masclistes. Però, de la mateixa manera, ho podrien cantar com un advertiment a les dones, perquè com s’insinua al final de la cançó, tot es culpa de la mare que va deixar anar na Catalineta a ballar sense fer cas als advertiments del seu pare. En aquest sentit, necessitaríem una màquina del temps per desxifrar-ho i, de fet, no pens que fer-ho sigui el més important. Crec però, que hauríem de fixar-nos més en el present, perquè avui dia aquestes cançons es canten més del que ens pensam. De fet, diverses persones m’han comentat com sense anar més lluny, a Ferreries (Menorca) encara avui durant les festes de Sant Bartomeu canten “A sa plaça hi ha ballades” en forma de responsori, enmig de la plaça a vessar. Val a dir, que no crec que la gent sigui conscient que el que està cantant i repetint són una apologia d’uns fets inacceptables; i aquí rau el problema. Si se segueix cantant aquesta part del repertori sense fer-ne cap reflexió, estam retroalimentant aquest masclisme “encobert” en forma de cançó fins al punt de normalitzar uns fets i unes pràctiques que haurien de ser ja rebutjades.

Amb tot això no estic parlant de l’eliminació automàtica d’aquesta part del repertori. El que propòs, doncs, és que si aquest es canta, sigui després d’una reflexió i d’una condemna a aquestes lletres, tant la de “A sa plaça hi ha ballades”, com moltíssimes altres que de manera oculta parlen d’assassinats,violacions, maltractaments o cossificacions de la dona.

Així mateix, hem de dir que una transformació d’aquestes lletres podria ser també una alternativa, tot i que sol ser més difícil ja que així estaríem modificant la “tradició” i molta gent no ho accepta. Hauríem d’acabar amb la idea d’autenticitat i tradició intocable. Les tradicions i la cultura són o haurien de ser un reflex de la societat que les considera pròpies, així com ho són del seu passat. És important conservar i conèixer d’allà on venim ja que és el que ens ha fet ser qui som i com som. Però s’ha de ser conscient que en el moment que una cultura no reflecteix la seva societat, es genera un greu distanciament entre les dues parts fins al punt de convertir-se en folklorisme.No cal oblidar queel naixement del concepte de música popular tradicional prové de la difusió del pensament de l’alemany Johann Gottfried Herder. La identitat d’un poble doncs, més que una essència real és un constructe mental que té uns clars condicionants polítics, socials, econòmics, etc. Per tant, volem seguir sent una societat masclista representada per aquestes cançons com fa tants anys o és necessari assolir un progrés? Com deia el musicòleg italià I. Machiarella «No es tracta d’evocar el passat, sinó una cultura que està viva».

Per acabar, vull citar unes paraules de la feminista Chimamanda Ngzoi Adichie al seu discurs al TEDTalk que crec molt adients per tot el que he explicat. Esper que us facin reflexionar sobre el que he dit i que aquest article pugui iniciar un debat que crec necessari i que encara no s’ha encetat.

«Quin és el sentit de la cultura? En última instància, la cultura té com a finalitat garantir la conservació o la continuïtat d’un poble. [...] La cultura no fa la gent. La gent fa la cultura. Si és cert que no forma part de la nostra cultura el fet que les dones siguin éssers humans de ple dret, aleshores podem i hem de canviar la nostra cultura».

Chimamanda Ngzoi Adichie.

https://www.ted.com/talks/chimamanda_ngozi_adichie_we_should_all_be_feminists