PENSANT EN EL FUTUR: EL REPTE DEL TRANSPORT PÚBLIC

Autor: Sebastià Lliteres Lliteres; publicat a la secció "Opinió" del Llum d'Oli número 152, de desembre de 2017. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-152/

Tenim un problema com a societat; bé, si només fos un, encara aniria bé. Em referesc al tema del transport públic, ara que el Llum d’Oli se’n fa ressò: fa 50 anys que va desaparèixer el tren a Porreres i a bona part de l’illa i, amb ell, una manera de veure la societat, de viure-la i de moure’s per les seves viles i racons. Els cotxes i el turisme, elements que es veien com l’arribada del progrés a la nostra terra, van matar els vagons i els rails. I, tot sigui dit, hi contribuí la voluntat de part de la població d’aprofitar el creixement econòmic dels anys 60, 70 i 80 per comprar un cotxe (qui podia), i la cobdícia de les oligarquies mallorquines per apostar per un model d’illa encarat totalment a satisfer els nòrdics europeus que començaven a visitar casa nostra, mitjançant construcció desbocada i eliminació de barreres que al seu parer obstaculitzessin els seus objectius. El tren, era una d’aquestes barreres.

Avui en dia, tots plegats en patim les conseqüències. En aquell moment, potser la majoria de la població ho veia positiu i necessari per progressar, però en aquest país sempre hem pecat de la mirada a curt termini, de la filosofia del guany ràpid, de no pensar en el demà ni en com viuran les generacions que ens vendran al davant.

Facem un exercici d’imaginació: com creis que seria Mallorca sense haver eliminat les línies de tren que existien durant la primera meitat del segle XX? Hi hauria tota la problemàtica actual dels cotxes de lloguer turístic? Seríem, com som ara, un dels territoris europeus amb més cotxes per habitant (cosa que s’agreuja pensant que som una illa i no precisament massa gran)? Hauríem hagut de construir totes les carreteres i autovies que tenim a hores d’ara? Es discutirien com ho han fet els partits d’esquerra i les entitats ecologistes pel tema de l’autovia Campos-Llucmajor?

La resposta a les quatre darreres preguntes és clara, en la meva opinió: no. No reconeixeríem la nostra pròpia terra. Podríem anar a Palma en tren, o a Manacor potser, o a Felanitx, Inca, Sineu...sense haver d’agafar el cotxe. No hauríem destrossat el nostre territori i, sobretot, no hauríem contaminat tant com ho hem fet.

Tot plegat podria tenir una solució, encara. Potser un poc massa tard, però seria possible. Refer la xarxa ferroviària de Mallorca per connectar l’illa d’una forma coherent, racional, consensuada, sostenible i amb poc impacte ambiental, ha de ser un repte pels governs d’aquesta terra i de la nostra generació. Altra cosa és que sigui probable: hi ha diversos problemes que juguen en contra d’aquesta intenció. El primer, el poc interès en aquesta qüestió de certs sectors de l’economia illenca, i el segon, un problema polític a dos nivells. A part d’aquest primer factor que ho dificulta i que de ben segur tots podem intuir de què es tracta, m’agradaria remarcar el problema polític.

En primera instància, el problema el tenim amb els governs més propers: el govern de les Illes Balears i el del Consell de Mallorca. Partits que han governat i governen han intentat diverses vegades, sense èxit, plantejar la necessitat d’augmentar la xarxa ferroviària. Habitualment el símbol d’aquesta lluita ha estat “el tren de Llevant”. Però mai s’ha arribat a plantejar la possibilitat de crear una xarxa que connecti tota l’illa, un projecte que fos ambiciós i repercutís positivament en el bé comú de la gent que habitam aquest país. Per tant, només s’ha pensat en petites coses que poguessin resoldre problemes puntuals, com és la filosofia que ha duit a pensar que una autovia entre Campos i Llucmajor podria ser una solució. Anar posant pedaços, vaja.

I, com no podria ser d’altra manera donada la seva secular afició per ignorar-nos, l’Estat no ha volgut invertir ni tan sols els doblers que ens corresponien pel tren de Llevant (ni per tantíssimes altres coses). Mentre es construeixen quilòmetres i quilòmetres de vies d’AVE per tota la península, nosaltres ens quedam amb cara de beneits esperant uns quants milionets d’euros per acabar aquest projecte per connectar l’est de l’illa amb la capital. Ara figura’t si volguéssim fer un projecte a nivell insular! Practicarien, des de les “mesetas”, la seva tradicional política del “no” a tot, amb la inestimable col·laboració dels qui des d’aquí acoten el cap sempre seguit. “No” a referèndums, “no” a millorar el finançament, “no” a fomentar inversions en transport públic, i així contínuament.

En definitiva, difícilment podrem avançar en el sentit de millorar el transport públic de Mallorca, malgrat es millori la xarxa de busos i es potenciï el seu ús, com s’intenta fer darrerament. Ens cal, com a ciutadans, pensar quina Mallorca volem d’aquí 20, 30 o 50 anys. Com volem que sigui la Mallorca dels nostres fills? Volem que sigui  com la d’ara, amb monocultiu del turisme, consumidora de territori i contaminant a nivells inassumibles? O preferim viure en una Mallorca on construir il·legalment es pagui car, on l’urbanisme sigui respectuós amb el territori, on la mobilitat sostenible (amb el tren com a protagonista) sigui la forma habitual de desplaçament tant de turistes com d’oriünds i on el nostre autogovern sigui capaç d’invertir en allò que interessi als seus ciutadans? És un deure de tots nosaltres reflexionar sobre això i lluitar per canviar el que no ens agrada o allò que creiem que és injust. I, sens dubte, la recuperació del tren pot ser el símbol d’aquesta lluita per una Mallorca més justa, més digna, més lliure i més sostenible.