TURISME SOSTENIBLE, REALITAT O QUIMERA?

Autor: Joan Ballester Melià; publicat a la secció "Opinió" del Llum d'Oli número 151, de setembre de 2017. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-151/

Arriba la tardor i de nou acaba la temporada turística. Un any més, una temporada de màxims, de rècords un damunt l’altre: rècord de vols a Son Sant Joan, rècord de passatgers, rècord d’ocupació hotelera, rècord de beneficis hotelers, rècord de densitat de població; rècords, i rècords i més rècords. Però s’ha traduït tot això en una millora de les condicions de vida de la majoria de la societat? Són vists aquests rècords per la població illenca com un fet beneficiós? Si fins ara criticar el turisme acumulatiu, de màxims, de ficar cada vegada més gent a la nostra limitada illa era un tema gairebé tabú, perquè ja se sap la frase tan nostrada de “tots vivim d’això”, pareix que aquest consens s’està rompent darrerament i que la societat comença a entreveure els problemes socials i mediambientals que genera aquesta saturació, alhora que percep que aquests rècords no es tradueixen en una millora clara de les condicions econòmiques i socials de la major part de la població.

Cada vegada més, des de diferents àmbits, s’insisteix en la necessitat d’apostar pel turisme sostenible, i ens venen que a les Illes tendim cap a això. Moltes d’aquestes veus provenen dels mateixos totpoderosos sectors hotelers que volen fer bandera d’aquest turisme sostenible com la solució a tots els mals i com un factor de benefici sí o sí, és a dir, que si s’aconsegueix fer feina en aquesta direcció, tothom hi guanya. Però existeix realment el turisme sostenible?

Turisme sostenible

Tradicionalment s’analitza l’impacte del turisme a un lloc i/o societat en tres nivells: sociocultural, mediambiental i econòmic. Els models on es considera que el turisme no és sostenible són aquells en què la preocupació principal són els beneficis econòmics, per damunt de les persones, la cultura o el medi ambient.

Doncs, sembla prou clar que el model de les nostres illes dista bastant del que s’anomena turisme sostenible. La pèrdua d’identitat sociocultural i lingüística és més que clara i evident. Tant la llengua catalana, com la cultura illenca han patit un procés de banalització i folklorització sense treva, on les nostres mostres d’identitat pròpia s’han reduït a mostres del nostre folklore sense cap tipus d’esperit reivindicatiu, vist pels visitants de les nostres illes com a trets graciosos dels illencs sense cap tipus de profunditat. Pel que fa a la llengua, ja gairebé no es veu com un tret cultural de les illes, sinó com una manera “curiosa” a partir de la qual es comuniquen alguns indígenes.

Si anem al tema del medi ambient, parlar a Mallorca de protecció del medi ambient és parlar de destrucció. Una política continuada del PP, juntament amb una altra de massa continuista en els pocs moments que no governen els popular, de depredació del territori per “adaptar” l’illa als nous vinguts, ens ha abocat a una destrucció continua que està acabant amb zones de gran valor ambiental i paisatgístic i amb una construcció massiva que parteix d’una política basada en un raonament tan absurd com que la solució a tots els mals és fer venir cada vegada més gent, més turistes; fent més hotels, més apartaments, més pisos, més carreteres, més autopistes i més, més, més, sempre més. Obviant una cosa tant clara com que vivim en una illa, i per tant, les limitacions de tot tipus són més que evidents (problemes de subministrament d’aigua, problemes d’eliminació de residus, saturació de les carreteres, saturació als nostres pobles i ciutats, etc. A més, no pareix molt descabellat pensar que si seguim construint en aquest ritme per encabir més turistes i més gent, arribarà un moment en què el turista perdrà l’interès per visitar-nos, si això suposa visitar una illa plena de carreteres i autopistes, amb els bocins i racons més bucòlics i pintorescos plens d’hotels i xalets i on per anar a la platja has d’arribar a les vuit del dematí si vols trobar on aparcar tant el cotxe com la tovallola.

El més curiós de tot és que fins fa ben poc, només el fet de plantejar aquest debat feia que la gran majoria de gent t’acusés de voler-te carregar la nostra indústria principal, de voler que ens morim de gana, quan els fets objectius pareix que apunten que precisament això pot passar si no reconvertim tota aquesta indústria i es fan passes cap el decreixement, perquè no ho oblidem, aquest boom turístic que tenen les nostres illes aquests darrers anys no és fruit de la gran qualitat de l’oferta turística que tenim, sinó de la caiguda en picat d’altres zones turístiques com Tunísia, Egipte, Turquia o molts d’altres, que absorbien desenes de milions de turistes i d’on gairebé han desaparegut per la conflictivitat que es viu en aquests països.

I si anem al darrer punt dels tres pilars que necessitem per valorar si el nostre és un turisme sostenible, que és l’impacte econòmic, la conclusió pareix bastant evident. Si bé és cert que el turisme crea molts llocs de feina, que mou molts diners i que fa entrar molta divisa estrangera, a qui repercuteix o a qui beneficien majoritàriament aquests diners? Si ens fixem en l’oferta hotelera de les illes, prop d’un 80% està copada per tres grans companyies, les quals alhora estan dins companyies internacionals estrangeres que recullen el benefici i no el tornen a reinvertir a les nostres illes. Pel que fa a les condicions de feina al sector turístic tots sabem com solen ser, i llevat de contades excepcions, són feines precàries, mal pagades i en molts casos fregant l’explotació; un cas paradigmàtic ha estat la lluita de les anomenades Quelis, les cambreres de pisos que denuncien unes condicions laborals on moltes treballen jornades de més de deu hores sense cap dia lliure per tenir sous que amb prou feines arriben als mil euros. Si bé és cert que amb el lloguer vacacional hi ha hagut més gent que ha pogut accedir a aquests beneficis, és una part només testimonial del total, ja que les grans empreses immobiliàries i les grans corporacions turístiques també s’han llançat a la caça d’aquesta oferta i ja es comença a veure com aquesta oferta turística també és cada vegada més copada per aquestes grans empreses. Això també ha duit a una altra conseqüència: la saturació turística també de Palma i alguns pobles, i les dificultats dels residents per trobar habitatges a preus assequibles.

Cap al decreixement turístic

Sembla evident, doncs, que en cap cas es pot parlar de turisme sostenible a les nostres illes (de fet parlar de turisme sostenible a llocs on el turisme és una de les seves principals fonts sembla un oxímoron), llavors quines mesures s’haurien d’emprendre per caminar cap a una altra forma de turisme?  La percepció social de superació dels límits és de cada dia més compartida per la població i pels mateixos turistes, que manifesten la seva insatisfacció. Superam els límits ambientals i socials per la saturació i per la distribució desigual de la riquesa. La tendència, que fonamenta el sistema capitalista i rep el suport de les administracions públiques, és afavorir els propietaris del capital (grans hotelers, inversors, especuladors... que no creen riquesa, sinó que se n’apropien), amb l’explotació dels treballadors que els empeny fins al llindar de la pobresa i a l’endeutament.

Les Illes ja hem estat pioneres en l’aplicació de mesures d’ordenació i fiscalitat territorial i turística: màxims de places hoteleres, ecotaxa, protecció d’espais naturals, etc. Però ara cal ser més creatius i valents. Això fa pensar que per millorar la sostenibilitat cal decréixer turísticament. De cada dia més veus, des d’acadèmics fins a gent relacionada amb el mateix sector aporten arguments a favor d’aquesta opció. Canviar la nostra fixació en créixer per rebaixar la nostra càrrega ambiental i millorar la justícia social és revolucionari i anticapitalista. Es tracta d’una decisió política. Tot això seria el més raonable per fer front al cansament i, a més, valdria per fer front a la catàstrofe socioambiental que ens amenaça.

Potser encara pareix utòpic xerrar de decreixement a la nostra societat, però si hi reflexionam bé, molt més utòpic és pensar que podem tendir a un creixement il·limitat i permanent en un territori limitat.