UNA INJUSTA JUSTÍCIA

Autor: Sebastià Lliteres Lliteres; publicat a la secció "Opinió" del Llum d'Oli número 149, de març de 2017. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-149/

Que a l’Estat Espanyol el sistema judicial no acaba de funcionar del tot bé, és d’allò que en diuen «vox populi». I no em referesc, precisament, a la lentitud de l’execució dels processos judicials, ni al seu dia a dia. Em referesc, òbviament, a la injusta justícia que s’exerceix des de les altes instàncies, que és fruit de l’herència de la dictadura franquista: bàsicament, una gran falta d’independència entre el poder executiu i el judicial que s’exemplifica entre altres coses, en la falta de renovació del Tribunal Constitucional i de bona part de la plana major de la judicatura, en les restriccions i prohibicions -polítiques i judicials- explícites d’investigar els Crims del Franquisme i un llarg etcètera.

Només llegint les notícies d’aquestes darreres setmanes en tendrem a bastament per copsar aquestes mancances estructurals. En posaré alguns exemples il·lustratius: en primer lloc, destaca la benevolent -en opinió meva- sentència sobre el Cas Noós que condemna a 6 anys i 3 mesos de presó al gendre del rei emèrit, Iñaki Urdangarín, tot i que el deixa per ara en llibertat sense fiança. Els delictes comesos: haver malversat fons públics, prevaricació, haver comès frau, tràfic d’influències i altres delictes contra la Hisenda Pública. La seva esposa, la infanta Cristina, just se n’ha duit una multa per haver-se beneficiat indirectament dels delictes comesos pel seu marit ja que ella «no en sabia res». En qualsevol país normal, amb un escàndol d’aquestes magnituds i amb la família reial implicada en tot el «merder», Urdangarín i tots els que li anaren darrera haurien d’haver entrat a la presó sense fiança, i els Borbó haurien tornat a agafar el camí de l’exili davant un cas que retrata clarament la tradició corrupta i d’aprofitament de les arques públiques per part de la família que ostenta la caporalia de l’Estat.

Per altra banda, destaca la sentència a 3 anys i 8 mesos de presó pel raper de Sa Pobla Valtònyc per haver «injuriat la Corona, enaltit el terrorisme i amenaçat de mort al president del Círculo Balear».  En primer lloc he de dir que ni la música, ni la lletra, ni les formes i tarannà del cantant són del meu gust. Però crec ser prou lúcid com per veure que això no ha d’impedir posicionar-me radicalment en contra de dita sentència, que vulnera no solament la llibertat d’expressió -un tema complex, tot sia dit- sinó que traspua la diferència de tracte -classista- i de sentències que es donen segons quina sigui la persona que s’ha d’asseure al banc dels acusats. I és que aquest no és el primer cas en què es jutja un cantant o artista per motius similars a Espanya: això indica que tant el sistema judicial com la Fiscalia en particular tenen una obsessió explícita per perseguir tot allò que pugui ser crític amb els «símbols nacionals» com la Corona, la bandera, etc., elevats de forma sagrada a l’altar d’allò «intocable»: dubtar o criticar la Corona, la unitat de la «pàtria» o altres sacralitats hispàniques representa la dissidència amb el règim i, com que algú fa 40 anys ho va deixar tot «atado y bien atado», això es castiga amb l’assenyalament públic i fins i tot amb la presó.

El darrer exemple que vull posar és el de la judicialització de la política que s’ha duit a terme amb la figura d’Arnaldo Otegi i en el procés sobiranista català. En el cas d’Otegi, la justícia espanyola no va poder sofrir que el dirigent de l’esquerra abertzale apostés definitivament i de forma inexorable per convèncer l’entorn polític d’ETA (Batasuna) que l’únic camí possible era el de la resolució política dels conflictes i que calia deixar de banda el terrorisme i la violència. Aquesta valenta aposta el va dur a la presó, perquè suposava el principi del final d’ETA. I no seré jo el primer que digui que l’existència d’ETA ha estat sempre un motiu estimulant pel PP per extreure una bona quantitat de vots apel·lant l’anti-terrorisme i als drets de les víctimes (només les d’un costat). Per altra banda, en vista que la massa independentista a Catalunya frega la majoria absoluta entre els votants catalans, s’ha optat per la utilització de les clavegueres de l’Estat dirigides per l’ex-ministre d’interior Fernández Díaz en clara connivència amb l’estament judicial per combatre il·legalment els partits i dirigents independentistes. Per si no fos prou greu això, l’aposta del PP i de bona part de l’alt funcionariat de l’Estat ha estat judicialitzar el procés en lloc de donar-li una sortida política: inhabilitació de dos anys per l’ex-president Artur Mas per haver posat les urnes el novembre del 2014, judici pendent de sentència per a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per deixar que es votessin democràticament al Parlament les conclusions de la Comissió sobre el Procés Constituent, la persecució de batles i batlesses per penjar estelades als balcons, i un llarg etcètera.

Només amb aquests exemples podem veure com les estructures del poder judicial espanyol es troben mancades en molts casos de la mínima sensibilitat democràtica i sotmeses a la voluntat dels grans partits polítics i dels interessos dels grans poders polítics i també econòmics.

La judicialització de la política, el classisme repugnant d’algunes sentències, la manca d’independència de la Fiscalia i de la judicatura en general, la sobreprotecció a aquells que han destrossat el nostre sistema públic malversant els nostres diners, el fet de passar per alt els Crims del passat en nom d’una convivència que tanmateix no existirà mai fins que el passat no quedi aclarit, o la persecució de tots aquells «díscols» que no combreguen amb la mateixa manera d’entendre Espanya, demostren que per depurar tot aquest sistema cal una refundació de dalt abaix, i una presa de consciència per part de la ciutadania sobre la necessitat de regeneració democràtica.

Crec que no és sobrer aturar-se a pensar un moment en si aquest Estat on vivim -o malvivim, millor dit- té aquesta capacitat d’autoregenerar-se «per si sol» o, si bé, hauran de ser els diferents pobles i els seus ciutadans els qui, a través de diferents processos constituents, des de baix i de forma democràtica, puguin canviar una realitat que pesa com una llosa sobre les espatlles de la gent, malgrat que moltes persones en restin indiferents. Personalment, jo apost per la segona via.