CINQUANTA ANYS DEL DARRER VIATGE DEL TREN: RECORDS I ANÈCDOTES DE LA MEMÒRIA COL·LECTIVA DEL PAS DEL TREN PER PORRERES

Autora: Maria Antònia Nicolau Rosselló; publicat a la secció "Notes Històriques" del Llum d'Oli número 152, de desembre de 2017. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-152/

Dia 30 de desembre de 1967 el tren que anava de Felanitx a Palma va passar per darrera vegada. La clausura d’aquesta via de comunicació no va ser cap esdeveniment extraordinari, no hi ha memòria que la gent de Porreres ho visqués com una pèrdua important. Tot al contrari de l’arribada, aquell 6 d’octubre de 1897 en què autoritats civils i eclesiàstiques, la banda de música -la Filharmònica Porrerenca- i tot el poble varen anar a esperar el tren.

El que havia estat un avanç important pel transport, tant de persones com de mercaderies, el 1897, ara era un endarreriment atès que l’automòbil s’imposava i que, encara que les carreteres no estassin en les millors condicions, permetia una flexibilitat horària i de rutes més lliure que el ferrocarril.

A la revista Llum d’Oli de 1997, que commemora el centenari de l’arribada del tren, hi podem llegir articles molt interessants d’aquest mitjà de locomoció, i ara que celebram els 50 anys del tancament de la via, també és un bon moment per recuperar els records de les persones que l’any 1967 tenien algun familiar que hi feia feina o que tenen algun record que val la pena que quedi escrit.

Recordar que a la vora de la via hi havia un camí per on podia passar una bicicleta o una moto i que aquesta via era utilitzada per arribar més aviat a una explotació agrícola propera o fins i tot a Montuïri, o a Felanitx, o a Canteres... no deixa de despertar curiositat per imaginar el perill que hi podia haver en sentir el siulet del ferrocarril que s’acostava. Així, és fàcil imaginar el que li va passar a Jaume Sampol quan venia de fer llenya d’albercoquer del tros de Cal Notari i, per tenir més bon camí, anà pel caminoi del costat de la via, en ser al pont del camí de sa Pedrera va veure venir el tren, va intentar recular sense èxit i va caure. Segons recorda, va quedar inconscient fins a la 5 del matí següent. En aquell moment va passar en “Quec de sa llet” amb una Peugeot, el va agafar i el va acompanyar a cal metge Mulet, que el va medicar i seguir durant tres dies, fins que es va assegurar que ja no hi havia perill.

Aquest mateix caminoi va ser utilitzat, segons fonts orals de la família de don Antoni Fiol, que era mestre d’escola de Son Mesquida, quan havia d’anar de Porreres a Son Mesquida amb la moto.

És bo fer memòria que els dos passos inferiors, que donaven pas a la carretera Porreres-Campos i al camí de ses Canteres, eren metàl·lics i havien estat construïts als tallers del ferrocarril, a Palma.

A les Actes de Plens de l’Ajuntament d’aquell any, no hi ha constància que es tractàs el tema del tancament de la línia del ramal Santa Maria-Felanitx, però segurament sí que es va parlar entre la gent que utilitzava aquest mitjà de transport, o tal volta el darrer cap de l’Estació, Ventura Sastre Mayol, ho va comunicar, entre altres motius, perquè quan es va tancar la línia, ell va ser traslladat a l’Estació de Muro. El fet és que, segons testimonis orals, es va córrer la veu pel poble que la línia de tren de Felanitx a Palma es tancaria a finals d’any i, per aquest motiu, Joana Serra Soler recorda que na Catalina Nicolau de Can Ros i ella, que acabaven de tenir un infant, volgueren anar fins a Ciutat abans que es llevàs el tren per tal de poder contar als seus fills que ells hi havien anat, encara que quan fossin més grans ja només quedessin pocs vestigis d’aquell mitjà de transport que havia estat el rellotge de molts de pagesos, el lloc d’entreteniment els diumenges o un indret per anar a jugar els infants.

La majoria de persones que tenen una certa edat recorden aquella olor de carbonissa, aquell renou del siulet, aquella imatge del mosso amb la bandera o el cap de l’Estació avisant que el tren estava a punt de sortir. També era molt familiar veure passar per les vies les vagonetes dels qui tenien cura de les vies i les travesses. És el cas de Biel Mayol Jaume, el pare de Joan Mayol, que era de Montuïri. Des de ben jove va començar a fer feina en el tram que anava de Montuïri a Porreres. Recorda que, igual que el seu pare, els altres homes encarregats del manteniment de la via també eren de Montuïri. Tancada la línia també li oferiren anar a un altre sector, però va decidir quedar a Porreres i fer feina a un altra negoci. En Joan recorda com, a vegades, anava amb son pare i, quan era costa amunt, empenyia la vagoneta i, si era costa avall, hi pujava, era una forma de divertir-se.

També ha quedat a la memòria d’algunes persones i per això val la pena deixar-ho per escrit, que el caminoi que hi havia devora can Reus, al carrer Passaratx, era utilitzat com a drecera per la gent que anava a peu o en bicicleta, d’aquesta manera arribaven més aviat a l’Estació que tenia un moll per al tràfic de mercaderies. Darrera l’Estació hi havia el carregador de Can Reus, i el feien servir també com a una petita via morta.

La funció del ferrocarril era de transport de viatgers, de mercaderies i també de correus.

Del transport de mercaderies, la memòria popular recorda les famílies que tenien una agència, com és el cas de Pau Melià. La gent anava a l’oficina on es rebien els encàrrecs que posteriorment portaven a l’Estació o si es tractava de paquets que havien de venir de Ciutat cap a Porreres, ell els anava a cercar i el vespre eren a la vila. A Ciutat, els agenciers tenien una posada on rebien els encàrrecs i amb un carro o amb una bicicleta transportaven els paquets.

L’altre servei important que oferia el ferrocarril era el transport de Correus. Francesc Llinàs encara recorda que quan ell va començar a fer feina com a funcionari de Correus, la línia encara funcionava i, pel fet de ser treballador de Correus, hi anava de franc. A mesura que s’anaren tancant línies, Correus va organitzar un servei amb vehicle propi.

Poc a poc, el transport per carretera va desplaçar el ferrocarril. Després d’un estudi que s’havia fet sobre la viabilitat de les diferents línies i de la proposta de suprimir totes aquelles que no fossin rentables, el fet que el nombre d’usuaris de la línia de Felanitx fos escàs -uns 25.000 el 1963 i el 1964- eren una evidència del tancament.

En el record popular no ha quedat el silenci de la campana del tren del mes de gener de 1968, ni el silenci del siulet quan passava per la barraqueta o per algun indret on s’havia fet familiar.

El dissabte, 30 de desembre de 1967, un automotor Dion Bouton va recórrer per darrera vegada la línia de Felanitx.

La línia també fou retirada, el 28 d’octubre de 1968 ja havia finalitzat. Els terrenys varen ser venuts entre 1968 i 1971.

Els desmantellaments de la línia de Felanitx va ser total, es varen desmuntar els trams metàl·lics dels ponts i, fins i tot, s’arrabassaren els rails incrustats als molls de càrrega.

Ara només queda l’edifici de l’Estació en estat deplorable i l’enyorança de la gent que creu que avui podria ser un mitjà de transport molt vàlid per a molts de desplaçaments.

Com s’ha escrit en un diari d’aquests dies, el patrimoni industrial del ferrocarril s’ha oblidat, tot i que el ferrocarril va ser un dels pilars de la industrialització, però la «turistificació» va impulsar altres interessos relacionats amb la carretera i l’automòbil.

A Porreres, com ha suggerit Gabriel Barceló, amb el material de les infraestructures del tren a algun indret per on passava el tren, enguany que es commemoren els 50 anys del tancament de la línia, s’haurien pogut recuperar construccions com la barraqueta o alguns dels elements dels ponts per fer memòria de la importància del patrimoni ferroviari.

El ferrocarril va arribar com un gran avanç, amb autoritats i banda de música a l’Estació i va fer el darrer viatge amb els pocs passatgers que tenien la certesa que de Porreres a Ciutat no hi viatjarien mai més.

La carbonissa, el siulet o la campana varen ser substituïts per la contaminació, el renou dels clàxons o les frenades ràpides dels automòbils.

El topònim Ronda de l’Estació, l’edifici de viatgers en estat ruïnós i els pins, ens evoquen temps que no tornaran.