DE MALLORCA A JERUSALEM: LA FASCINANT CRÒNICA D’UN PELEGRINATGE A TERRA SANTA EN EL SEGLE XVII
Autor: Francesc Melià Barceló; publicat a la secció "Notes històriques" del Llum d'Oli número 154, de juny de 2018. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-154/
Estiu de 1654. Una comitiva integrada per tres franciscans mallorquins començà el llarg pelegrinatge entre Mallorca i Terra Santa. Els frares Joan Barceló i Joan Baltasar Salvà, juntament amb Miquel Garau (religiós de servei), llucmajorers tots tres, deixaren constància d’aquell fascinant viatge en una crònica: un llibre de 150 fulls, manuscrit i en català del segle xvii, que explica amb tot luxe de detalls el viatge des de Mallorca fins als Llocs Sants, l'estada a aquests llocs, així com el viatge de retorn tres anys més tard. El fet de romandre-hi tres anys els va permetre trescar, observar i prendre nota de manera minuciosa.
Un llibre que, a la tornada, es conservà a la biblioteca del convent de sant Francesc de Ciutat, però en algun moment i en circumstàncies difícilment constatables, en va sortir. Potser el fet que ho desencadenàs fou la desamortització de 1836 (de Mendizábal), atès que, segons les fonts franciscanes, abans d’aquest fet, el llibre restava encara allà. Sigui com sigui, acabà en els prestatges d’una casa porrerenca i d’aquí la possibilitat de conèixer-lo i estudiar-lo.
La lectura i transcripció del document, així com el seu estudi i anàlisi han tret a la llum el que podem considerar una obra curiosa i interessantíssima. No tant pel què és, ja que s’inclou en una tipologia de llibre molt concreta i estudiada, sinó pel que es pot llegir a les seves pàgines. De fet, formaria part d’un gènere literari concret, el de «llibres de viatges» i més concretament, dels «llibres de pelegrinatge a Terra Santa». Perquè ens en puguem fer una idea: a l’Europa del segles XVI i XVII, entre manuscrits i obres impreses, eslocalitzen uns 250 relats;1 pel cas espanyol, Robert Jones n’ha localitzat una quinzena;2 Homs, quan es refereix als viatgers catalans o en llengua catalana, n’esmenta set.3 Un gènere literari que, precisament, visqué en aquells moments una època daurada. Resultava atractiu pel fet de ser un gènere multiforme que combinava descripcions geogràfiques, història sagrada, descripció de monuments, relat de costums de pobles llunyans, etc..
I és aquí on trobem la veritable riquesa de relat més enllà del comú en el gènere (centrada sobretot la descripció dels llocs sants i cerimonials). La qüestió és que bé pel seu interès o bé per l’avantatge d’estar tres anys a Terra Santa, els cronistes mallorquins adquiriren molta informació que anotaren sistemàticament. Fruit d'això, el llibre proporciona moltíssims detalls. Les informacions històriques, geogràfiques, de fauna i flora i del patrimoni cultural que visiten s’entremesclen amb descripcions d’aspectes nàutics, antropològics, de la vida quotidiana dels llocs i gents que observen, així com també els religiosos, econòmics o gastronòmics, entre d'altres. Tot això des de l'òptica d'uns visitants, catòlics i europeus, plens de prejudicis i que xoca frontalment amb la cultura i la religió del Pròxim Orient. Podem descobrir a través de la narració com eren llocs tan diferents com Gènova, Livorno, Alexandria d'Egipte, el Caire, Jerusalem i altres llocs de la Terra Santa sempre des de la diversitat de punts de vista.
Centrem-nos, per exemple, en el cas d’Egipte on ens delecten amb la descripció dels monuments de l’antic Egipte: els obeliscos, les piràmides –referides com a agulles de faraó –, la columna de Pompeu i les columnes de Cleòpatra (columnes del temple de Ra d’Heliòpolis portades a Alexandria); relació de les costums i formes de vida, com la manera de vestir d’homes i dones, els preus dels aliments bàsics o el costum de covar ous amb forns; la descripció de les pròpies ciutats amb aspectes referits a la demografia, les malalties o la disposició dels carrers d’Alexandria i el Caire); referències a la fauna, especialment aquella més exòtica com els camells, les mones o els estruços; indicacions de la flora, amb referències a espècies com la prunera o figuera d'Adam, la figuera de faraó o el garrover de les Índies; o la descripció de fets assenyaladíssims com el relat de l’arribada al Caire de la caravana de la Kiswa, és a dir, el retorn d’un nombrós seguici de pelegrins provinents de La Meca i que havien portat la kiswa o tela negra que cobria la Kasba.
Menció a part mereix la descripció de l’itinerari. Bàsicament usaren vaixells comercials. Aprofitaven l'anar i venir de les naus entre el mediterrani occidental i l’oriental. Solien ser trajectes incòmodes, perquè no eren vaixells adaptats al trànsit de passatgers, amb l'afegitó que els vaixells podien embarcar o desembarcar mercaderia, fet que solia reduir l'espai, fer més feixuga l'embarcació i alentir-ne el ritme.
En un primer moment, surten de Mallorca en direcció a Gènova, passen per l’illa de Menorca i vorejen les costes del sud de França i del nord d’Itàlia. En aquest recorregut s’acosten o fondegen a ciutats tan significatives com Taló, Savona i Gènova. Prossegueixen el viatge cap a Livorno des d’on s’embarquen cap a Alexandria. En aquest trajecte s’acosten a les illes de Còrsega i Sardenya, voregen per la part sud l’illa de Sicília, s’acosten a les illes de Malta i illes adjacents, arriben a la Càndia (Creta) i des d’allí, voregen les costes nordafricanes (que anomenen Berberia) fins a Alexandria.
En un segon trajecte viatgen des d’Alexandria a Jerusalem. Des de la mil·lenària ciutat egípcia es dirigeixen a Rosseta, des d’on s’endinsen navegant a través del riu fins El Caire; d’allí a Damiata novament en vaixell des d’on s’embarquen altra volta fins a Sant Joan d’Acre, penúltim destí, atès que des d’allí arriben al port de Jaffa, port de pelegrins per excel·lència. Una vegada a Terra Santa prossegueixen el camí per terra, combinant trams caminant i d’altres cavalcant. En aquest darrer passen per la ciutat de Rama i arriben a Jerusalem, destí final des d’on realitzaran expedicions per reconèixer els sants llocs.
Pel que fa al viatge de tornada, els nostres protagonistes es trobaven aleshores a Natzaret, des d’on surten caminant en direcció a Caifa, prop del la Muntanya del Carmel, per finalment embarcar-se cap a Sant Joan d’Acre. D’allí, passen prop de les illes de Creta, Malta, Sicília, Còrsega i Sardenya arriben a Livorno. De dit port s’embarquen cap a Marsella, des d’on faran el darrer trajecte fins a l’illa de Mallorca.
Finalment, hem d’afegir un darrer interès: filològic i lingüístic. Un manuscrit tan voluminós en català de Mallorca en una època en què no trobem gran quantitat de textos en la nostra llengua ens servirà per determinar qüestions d’estil, de llengua, de vocabulari. Un aspecte que resta en gran part per determinar i investigar.
Tot això configura, sens dubte, una obra que suscita interès molt variat on trobarien referències persones tan diferents com un arquitecte, un teòleg, un botànic o un economista. Una obra, a més, en la nostra llengua. Una crònica recuperada de l’oblit. En el segle XIX, Joaquim Maria Bover en la seva enciclopèdica obra Biblioteca de Escritores Baleares, s’hi referia com que «es obra digna de darse a la estampa por la cantidad, copia y variedad de noticias que continene».4 No hi puc estar més d’acord.
1TOBLER, Titus: Bibliographia Geographica Palaestinae, Leipzig, 1867.
2JONES, J. R. (ed.): Viajeros Españoles a Tierra Santa (siglos XVI y XVII), Madrid, 1998, pàgs. 95-105.
3HOMS GUZMÁN, Antoni: “Pelegrins a Terra Santa. De l’època medieval al segle XVIII”, pàgs. 19-29.
4BOVER, Joaquim Maria: Biblioteca de Escritores Baleares, 1868, pàg. 68.