FRANCESC LLANERAS, DE CAN PASTÍS, LA IMATGE D’UN PORRERENC REPRESALIAT

Autor: Bartomeu Garí Salleras; publicat a la secció "Notes Històriques" del Llum d'Oli número 153, de març de 2018. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-153/

Posar cara i ulls a les víctimes de la repressió és un gran repte, atès que encara hi ha moltes persones que foren assassinades durant la Guerra Civil de les quals desconeixem els seus trets físics. Gràcies a l’aportació de l’amic Gregori Barceló Llaneras, fem arribar una fotografia de Francesc Llaneras Trobat de can Pastís, un porrerenc que va morir la tràgica nit del 16 al 17 d’agost de 1936 davant l’antic cementeri municipal de Manacor.

Francesc Llaneras nasqué a Porreres, el 14 de gener de 1903. Era fill de Francesc Llaneras Nicolau i Margalida Trobat Bover. Vivia a una de les darreres cases del carrer del Pont amb el seu germà Miquel. Era fadrí i feia de gerrer. Sabem que estava afiliat al sindicat Fraternitat Obrera de Porreres i que era col·laborador habitual del quinzenal La Voz de Porreras, un diari que les autoritats franquistes batejaren com un «periódico de izquierdas de dicha villa, de tendencia izquierdista i anticatólico. Empezó el 6 de abril de 1935 y terminó en julio de 1936». Ara bé, durant els darrers mesos de la República, la publicació que es feia anomenar periódico independiente fou en moltes ocasions la tribuna de les esperances i anhels de canvi d’un petit grup de porrerencs progressistes. Els articles d’aquesta publicació també denunciaven el posicionament dels cacics locals, la tensió emocional i els enfrontaments entre els republicans esquerrans i l’ultradreta porrerenca; a més de les tumultuoses sessions plenàries a l’Ajuntament que acabaven amb la intervenció de la Guàrdia Civil.

Francesc Llaneras va realitzar algunes aportacions a La Voz de Porreras que confirmen el seu compromís amb la classe obrera i un posicionament en contra de la classe patronal: «Los obreros no pueden responder individualmente a los ataques de la patronal [...] Fraternidad Obrera defiende la línea del agrupamiento de todos los asalariados del pueblo, para que con la cooperación y colaboración de todos, ésta pueda defender al caido, al insultado, a todo aquel que el patrono intente reducir el precio del salario o aumentar la jornada. Luchamos por la defensa y el mejoramiento vital de los obreros y campesinos sobre las bases de trabajo».¹

Malauradament, la Segona República va durar poc i fou aniquilada de soca-rel. La seva mort va esvair les esperances dels esquerrans i obrers porrerencs. La darrera portada del quinzenal La Voz de Porreras, editada l’11 de juliol de 1936 és ben explícita: «¡Abajo la guerra!». Una setmana més tard, els carrers de Porreres matinaren plens de camises blaves armats amb pistoles i fusells. La guerra i la repressió eren al carrer.

El matí del 15 d’agost del 36, dia de la Mare de Déu d’Agost, un grup nombrós de porrerencs foren detinguts. Entre ells hi havia Francesc Llaneras. Els falangistes li aconsellaren que passàs la nit a la presó improvisada de Cals Hermanos al carrer Lluís. L’endemà dematí, l’esposa de Bartomeu Vaquer Picarola–que també va passar la nit al corral del convent– li dugué el berenar. En Tomeu Picarola i en Francesc Pastís eren veïnats de tota la vida i compartien idees polítiques. Al cap d’una estona, un camió de feina es va aproximar a l’edifici. Els falangistes ordenaren tancar totes les persianes dels voltants. Un a un, els catorze porrerencs pujaren a la part del darrera del camió. Aquestes persones eren els regidors de l’Ajuntament, Jordi Llaneras Llull de Can Ferrer, Andreu Amengual Barceló Amengual i Rafel Sampol Cerdà Pastor Paula; el guàrdia rural, Pere Josep Sitjar Font Boixa; el tresorer de l’Ajuntament, Bartomeu Vaquer Julià Picarola; el mestre d’obres, Climent Serra Servera Banyat; els membres de Fraternitat Obrera de Porreres, Sebastià Ferrà Xamena Carraixet, Pere Juan Juan Obrador, Antoni Servera Mora Torres i Antoni Salleras Picornell Gran; els militants d’Esquerra Republicana Balear, Fèlix Parejo Melià, Gaspar Oliver Nicolau de Son Oms i Pere Nicolau Sorell Mianes; i el jove Francesc de can Pastís.

Instants després sortiren del poble en direcció a Manacor. Quan arribaren a la ciutat, foren retinguts en una dependència vigilada pels carnissers de Falange. De nit, foren traslladats a l’antic cemeneri catòlic del camí del Port –anomenat del Pla de Son Mas–que estava situat a la barriada de Baix des Cós, escassament a cent metres de les darreres cases del poble de Manacor, a la cruïlla dels camins de Son Carrió i del Port de Manacor. Allà foren assassinats juntament amb un centenar de persones més i un nombre indeterminat de milicians que havien desembarcat amb l’expedició de Bayo i que foren presa fàcil pels sanguinaris falangistes del capità Jaume. La xifra d’assassinats d’aquella tràgica nit es va acostar a les dues-centes i totes elles foren sotmeses a tota mena d’atrocitats.

Els catorze porrerencs, com els altres, foren col·locats vora la paret d’una casa situada a uns tres metres del mur del cementeri. Els que disparaven ho feien des de la part alta del mur que tancava el recinte funerari. Sediciosos de sang, els botxins no tingueren cap mena d’escrúpols per tal de tirotejar les seves víctimes, que poc després foren regades amb benzina i cremades a tres fogueres davant del frontal del recinte del cementeri, vora l’angle pròxim a la cruïlla de camins. Cremaren durant uns dies. Finalment, les restes foren tapades amb calç viva amb la intenció d’esborrar el seu rastre.

Però els botxins no aconseguiren el seu propòsit. Hi hagué persones que presenciaren aquell espectacle i mai no el pogueren esborrar de la seva retina. També n’hi hagué que visitaren el lloc per tal de comprovar si hi havia els seus familiars. Sempre recordaren l’horrible pudor de carn cremada que sorgia dels tres foguerons. L’amo en Francesc Balança em va dir: «Pareixien socs de figuera plenes de fum i flames». Però eren els cossos dels nostres veïnats que varen morir una dantesca nit d’estiu, durant les primeres hores del desembarcament de les tropes catalanes de Bayo a Manacor. Cinc anys més tard dels fets, l’any 1942, varen enregistrar la defunció de Francesc Llaneras Trobat. Deia així: «Falleció en la ciudad de Manacor el 4 de septiembre de 1936, a consecuencia de la lucha contra el marxismo», tenia 33 anys. L’únic que endevinaren fou la seva edat.

1 La Voz de Porreras, núm. 12 (edició del dia 7 de setembre de 1935).