JAUME FONT I MONTEROS, UN PORRERENC BATLE DE PALMA
Autor: Sebastià Lliteres Lliteres; publicat a la secció "Notes històriques" del Llum d'Oli número 151, de setembre de 2017. Podeu llegir tot el número al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-151/
El passat dia 30 de juny el republicà i ecosobiranista Antoni Noguera fou escollit batle de Palma. És per molts conegut el seu origen porrerenc per part paterna, atès que el seu pare -Joan Noguera Picornell- és fill de la porrerenca Margalida Picornell «de can Llorità». És, d’aquesta manera, el segon batle ciutadà que té arrels porrerenques, després que el polític liberal Jaume Font i Monteros ocupés aquest càrrec entre 1905 i 1906. En aquest breu article recordarem la biografia del primer porrerenc que arribà a encapçalar Cort.
Nascut a Porreres el 1856, Font i Monteros fou un metge i polític liberal que es mostrà molt actiu en la seva faceta professional. Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona el 1881, fet que ens indica la seva condició social benestant. Exercí de metge en diferents lloc i càrrecs, com per exemple del port de Palma i de la Guàrdia Civil, i metge inspector de consum. Va pertànyer a la Junta Provincial de Sanitat (1897-1898 i 1902-1910) i a la Lliga antituberculosa, a part de presidir durant dos anys el Col·legi Oficial de Metges de Balears (1913-1915) així com la Real Academia de Medicina de Palma.
En la seva lluita en favor de la millora de les condicions de vida i de salut de la població, que era una preocupació forta dins els ambients dels professionals liberals de l’època, col·laborà amb articles de divulgació higiènica a La Almudaina, El Liberal Palmesano, El Noticiario Balear, La Opinióni La Última Hora.1 El gran problema d’aquell temps era, però, que molt poca gent tenia accés a la premsa diària i molta d’altra no sabia ni tan sols llegir, cosa que dificultava la transmissió de coneixements contra epidèmies i pestes, encara presents en la societat mallorquina del moment; pensem que la darrera mortalitat forta que visqué la població illenca data de 1917, ara fa cent anys. En el mateix sentit, fou autor de nombrosos treballs científics sobre epidemiologia, malalties venèries i cancerologia, com «Diagnóstico diferencial de la viruela y de la varicela» (1906), «El último remedio contra la sífilis» (1910), «La lucha contra el cáncer» (1924) i «El problema de la fiebre tifoidea» (1929).2
En la seva faceta política, participava del Partit Liberal, un dels pilars del règim de la Restauració Borbònica que encara vetllaven per mantenir en peu el sistema sorgit del fracàs del Sexenni Democràtic el 1874. Així, compartia partit en els primers temps amb Antoni Maura, qui arribà a ser president de l’executiu espanyol, tot i que aquest darrer passà als conservadors anys després. Així, Jaume Font i Monteros fou elegit regidor de Palma el 1901 per passar a ocupar el càrrec de tinent de batle el 1902 i, finalment (curiosament és la mateixa evolució política que ha viscut l’abans mencionat Antoni Noguera), batle l’agost de 1905 per substituirAntoni Planas, càrrec que ocupà fins al gener de 1906 quan Bernat Calvet el rellevà. Font i Monteros es preocupà sobretot pel sanejament de Palma i permillorar les conduccions d’aigua potable, fidel a la idea d’una ciutat neta i higiènicament moderna. Va fundar la primera colònia escolar de Palma.3
L’escissió que provocà entre els liberals mallorquins l’entrada en política al Partit Liberal del margalidà Joan March Ordinas «Verga»4 derivà en l’alineament de Font i Monteros -i altres membres de l’antic Partit Liberal- amb el general Valerià Weyler, molt popular per llavors. I és que que en aquell temps era habitual que cada partit o facció (grups de seguidors d’algun personatge destacat dins un partit) tingués un militar proper al voltant del qual sesituaven els seus defensors o seguidors, per motius diversos. S’ha de destacar que Jaume Font i Monteros arribà a presidir el Partit Liberal Weylerista al final de l’època de la Restauració;i és que, de fet, sempre havia estat molt proper al general, eraun dels seus homes dins el Partit Liberal abans de l’escissió.
Després d’una vida dedicada a la seva professió, a la prevenció de malalties i epidèmies i en part a la política de Palma, morí a la capital mallorquina el 1933. Avui dia, un carrer de la ciutat que desemboca al Carrer Oms duu el seu nom.
1Gran Enciclopèdia de Mallorca. Promomallorca Edicions S.A.: Inca, 1989. Pàgs. 379-380.
2Ídem.
3Butlletí informatiu de la Història de l’Educació, núm. 6 d’abril-juny de 2003.
4MARIMON, A. Verguisme, anarquisme i espanyolisme. Documenta Balear: Palma, 1997. Pàgs 22-23.