Autora: Margalida Barceló Taberner; publicat a la secció "Especial Climent Garau Juan" del Llum d'Oli número 103, de març de 2005. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-103/
Hem volgut aprofitar la presència del nét de Climent Garau Juan Marió a Porreres amb motiu del nomenament del seu padrí com a Fill Il·lustre de la vila. La història de la seva família i el seu testimoni personal és una peça més per entendre el nostre passat més recent i per a que els joves, i els no tan joves, valorin la importància de viure la democràcia i coneguin la història, els esdeveniments i les vides dels seus conciutadans. La seva emocionada intervenció en descobrir el llenç amb el retrat del seu padrí ens va parlar precisament d’això, de la necessitat de mantenir i preservar la democràcia perquè no puguin tornar a passar els fets que aquell dia recordàvem.
La història del seu pare és un testimoni també de l’emigració cap a Amèrica, en una època, la postguerra, en la qual molta gent patia fam i en què els vençuts patien marginació i menyspreu de bona part dels seus conciutadans, ja sigui per convicció feixista, ja sigui per por, que de tot hi havia.
Després de la tragèdia, una mica d’història de la família
Després de l’assassinat de Climent Garau i Juan i el seu germà Joan, quedava una família estroncada: per una banda la mare i les seves germanes Catalina i Maria (mare de Maria Ripoll Garau Marió que, juntament amb els seus fills, la seva filla i el seu gendre han estat els que han servat la memòria de Climent i de Joan Garau) i la viuda, Maria Escarrer Barceló amb els seus tres fills, Climent, Gabriel i Joan. S’esfondrava també el negoci familiar que els dos germans havien pujat amb esforç. Eren fusters i fabricaven mobles que venien a les seves botigues, una al carrer Pou Florit i l’altra a Palma.
Devers els anys 50 Climent fill i el seu germà Joan varen emigrar a Amèrica a diferents llocs. Segons ha sentit contar Clemente, sap que son pare va partir amb el primer vaixell que sortia de port, com a cuiner per poder-se pagar la travessia, i va arribar al Brasil. A Rio de Janeiro hi havia alguns porrerencs i va poder viure durant dos anys a ca na Petra Miralles de can Pau Coix, de la qual la família en té molts bons records perquè el va ajudar en tot el que va poder. Climent Garau Escarrer va treballar molt i es va saber situar. Va muntar una impremta (a Porreres havia treballat a la impremta del seu oncle matern) i es va casar amb una descendent d’espanyols. L’any 1957 va néixer el seu fill major Clemente i l’any 1959 va néixer el petit, Gabriel Garau Vásques.
La vida dels fills de Climent Garau i Juan no va ser fàcil: Joan Garau Escarrer va viure a Veneçuela i va tornar a Mallorca sense descendència; va morir sol a una pensió de Palma i està enterrat a Porreres. Gabriel Garau Escarrer va quedar amb sa mare a Porreres i va morir molt jove. Climent Garau Escarrer va tornar almenys dues vegades a Porreres. La segona vegada se’n va dur amb ell la seva mare, que estava malalta i havia quedat sola i que va morir al Brasil. Clemente recorda que va venir amb el seu pare una d’aquestes vegades i que va anar a aplegar ametlles; tenia devers 9 anys. Climent Garau Escarrer va morir molt jove d’un atac de cor als 42 anys. En Clemente i el seu germà Gabriel amb 14 i 12 anys es varen haver de fer càrrec de la impremta. Varen treballar molt i Clemente va fer estudis d’enginyeria. Fins als 20 anys ho va passar molt malament i als 25 anys ja va anar millorant la seva empresa i avui en dia [2005] encara continua essent l’empresa familiar. El seu germà Gabriel també va morir molt jove d’un atac de cor, als 33 anys; té una filla Marilla Reverendo Garau, que no ha estat mai a Mallorca.
El passat retallat, els orígens desdibuixats
Mon pare ens parlava poc del seu passat i de Porreres. M’arribaven retalls de les converses que sentia amb ma mare i referències a costums mallorquins. Supòs que devia esperar que jo fos més gran per parlar-me’n, però va morir quan jo tenia 14 anys. A ca nostra no parlàvem ni en mallorquí ni en castellà (sa mare era de procedència asturiana i encara hi conserven la relació amb la família). Era com si hagués volgut començar de nou i tenia com a una llosa damunt el seu passat.
Així i tot, sabíem que el meu padrí havia mort afusellat als 39 anys i record una conversa que vaig sentir d’ell amb ma mare que em va quedar gravada a la memòria sobre un bassal o riu de sang i que ell i la seva cosina (Maria Ripoll Marió) s’hi havia ficat dedins sense voler.
Na Maria Ripoll Garau Marió ens conta el fet, perquè recorda perfectament aquest dia: era temps de figues i tornàvem amb ma mare de fora vila i corríem i jugàvem quan en ser darrere La Creu em vaig encallar dins un fang ple de sang i em vaig retgirar tant que hi vaig deixar i tot les espardenyes i me’n vaig anar descalça cap a ma mare. Era la sang dels que havien afusellat la nit anterior i que havien pretès mig tapar amb una espècie de picadís. Encara no havien matat el pare del seu cosí, que era el seu padrí jove, ni el seu conco.
Na Maria Ripoll ens conta també altres fets que va viure amb els seus cosins. Recorda que abans d’afusellar son pare, en Climent fill va haver de patir com un home dins l’església els va dir que matarien el batle i que també a l’escola un nin li havia dit. Son pare i el seu conco Joan estaven amagats. L’assassinat d’en Climent i d’en Joan Garau estava ben previst; temps enrere ja havien rebut anònims en què els amenaçaven. Dia 21 de setembre els agafaren i el fill d’en Climent, el meu cosí, que només tenia 9 anys va anar a l’estació per veure’ls per darrera vegada. Han sentit a dir, però jo no ho sé cert, que el meu cosí va dir que venjaria aquelles morts.
Mentre conversam amb en Clemente, la seva dona na Bernadette i la família Marió, van sortint altres retalls de vida familiar que donen cos a la figura del seu pare i al que conservava de Mallorca. A ca nostra mon pare feia matances i féiem sobrassada i botifarró. Venien altres mallorquins com en Toni Verdero i en Mora (de can Bou). Era molt bon cuiner i a casa encara feim pebres torrats. També record com mon pare feia pa amb oli, peix escabetxat, paella i un plat amb patata, albergínia ...
Li deim: - tumbet? I respon amb entusiasme quan veu que reconeixem aspectes que ell recorda de son pare i que ell veia com a costums particulars sense referència cultural: Sí, això mateix: tumbet, ja no me’n recordava de la paraula! En Clemente va recuperant el llegat cultural que son pare, sense pretendre-ho, li va deixar a través del que l’emigrant conservava de la seva cultura d’origen. Descobreix ara, per exemple, que la sobrassada i el botifarró són embotits només propis de Mallorca. Tenc també alguns discos que mon pare va comprar al seu primer viatge a Mallorca.
Encara que son pare no els ensenyàs mallorquí, en Clemente, que parla portuguès brasiler, va recordant paraules que son pare deia i alguna dita com la que solia dir amb ironia pel fet que a les esglésies es passava la bacina: “pa per avui, fam per demà i els dobbers són nostros”. Mon pare no anava massa de capellans, encara que era molt bon amic d’un capellà.
Encaixar les peces, recuperar les arrels familiars i culturals
Estic molt content i molt emocionat perquè ara tot comença a encaixar, totes les peces que estaven aïllades una de l’altra amb l’ombra d’una tragèdia que jo només intuïa. He recuperat la família de mon pare, que ja creia que no existia. He pogut veure i participar de l’homenatge al meu padrí i a tots els seus companys afusellats. A mon pare li hagués agradat molt!
Estic molt emocionat i molt agraït a tota la gent que ha fet possible aquest i altres actes per donar a conèixer la figura del meu padrí i els seus companys. No tenc paraules! Desconeixia l’abast d’aquests fets històrics. I encara que jo no els he patit directament, entenc ara el sofriment de mon pare i dels altres descendents de les víctimes. L’emigració al Brasil i les dificultats que va haver de passar, en el cas de mon pare, ens va obrir una porta a una vida millor i ens va permetre viure amb més llibertat. Ara me n’adon de la seva empenta i del que degué passar: viure la marginació i el menyspreu sense pare i devora els assassins ... haver d’emigrar per sentir-se lliure, el fet d’anar a cercar la padrina malalta i sola ....el seu germà Joan sol i enfora, el seu germà Gabriel malalt i amb la mare a Porreres passant misèries ... Vaig lligant paraules, retalls de converses ...
Ara entenc o intuesc també perquè mon pare em digué que si tenia un fill li havia de posar Clemente de nom i Garau com a primer llinatge, com va fer ell amb jo. He seguit el que ell em deia i el meu fill nom Clemente Garau Júnior. Era una manera de conservar la memòria del seu pare injustament assassinat.
A Brasil (i també a Portugal) es posa sempre el llinatge de la mare com a primer llinatge. En el seu cas i el del seu fill és una excepció que s’ha de demanar oficialment i s’ha de posar l’afegit de Júnior perquè no hi pot haver dos noms iguals. Sense haver-se posat d’acord perquè en aquells moments ni es coneixien, es veu que els descendents i parents del batle Marió han volgut conservar el seu nom: a la família Marió també tenen el seu Climent.
La constància de la família Marió, l'interès de Clemente i les casualitats
Des de fa deu anys totes les peces han anat encaixant. L’any 1995 érem de viatge per Espanya i quan vaig ser al port de Barcelona i vaig veure l’estació marítima, sense haver-ho previst i sense consultar-ho a na Bernadette vaig i compr els passatges per venir a Mallorca.
Na Bernadette conta: en arribar a Palma vaig agafar la guia telefònica per si hi havia algun Garau i en vaig trobar massa!
Venguérem a Porreres i anàrem a demanar si podíem veure l’església perquè mon pare, al qual també li agradava pintar, havia contat que el meu padrí hi havia fet algunes pintures. L’escolà (Miquel Gil) ens va dur a cal rector (Tomeu Tauler) i ens va mostrar l’església. Va ser molt amable. Coneixia un poc la història del meu padrí i ens va dir que teníem família, na Maria Ripoll de can Marió al carrer del Vent. Hi anàrem però trobàrem tancat. Vàrem pensar que ja no ens hi quedava ningú de cal meu pare!
Anàrem a Monti-sion i na Bernadette va reparar en la signatura d’un quadre que hi ha al bar: C. Garau! No ens ho podíem creure! La senyora del bar ens va confirmar que era pintat pel meu padrí i jo el vaig voler comprar però em digueren que era molt complicat perquè pertanyia al Bisbat. Em vaig haver de conformar amb algunes fotografies.
Aquesta venguda no fou debades perquè la notícia va arribar a ca na Francesca Marió i el seu germà Bartomeu va començar a fer passes i indagacions. Pocs anys després es va començar a remoure la recuperació de la memòria històrica a través d’articles, gairebé tots, de Bartomeu Garí al Llum d’Oli i dels primers actes del PSM de Porreres. La família havia mostrat el seu interès i hi començà a participar intensament.
Bartomeu Garcies Marió va trobar l’adreça de Clemente a través d’un altre emigrant, de can Bou, al Brasil. Es va posar en contacte amb ell i li adreçaren correus amb fragments del Llum d’Oli i altres informacions sobre el seu avantpassat comú. Clemente i el seu fill es treuen la doble nacionalitat brasilera-espanyola el 1998 i, finalment, el Nadal del 2003, tornen a Porreres i es coneixen.
Clemente Garau Júnior, que ara [2005] té 17 anys, també està molt emocionat no aconseguia dormir... és com una pel·lícula! Ara se’n va molt content de saber la història i també molt impressionat d’haver vist les fotografies dels afusellats i adonar-se que n’hi havia de molt joves i que alguns eren de la mateixa família.
Un desig en record del seu padrí
Clemente està molt satisfet de tot el que es fa per recuperar la memòria dels vençuts, però ens adreça un desig més íntim i més senzill:
M’agradaria que el quadre que el meu padrí va pintar el 1924 i que ara és al bar de Monti-sion tengués un lloc millor i que no es fes malbé.
Li asseguram que aquestes paraules també les escriurem, tal com feim, perquè el seu desig arribi a qui pertoqui poder-lo satisfer.
És evident que Clemente Garau Vasques no sols ha conegut els fets per encaixar les peces que li faltaven de la història familiar, sinó que s’ha apropat més al seu pare i al seu padrí, ha pogut recuperar la història emocional de la seva família i l’ha engrandida amb la branca porrerenca. Aquests darrers tres anys el seu espai vital ha crescut i s’ha afegit als Marió que, a través del testimoni pacífic, ben viu i gens poruc de na Maria Ripoll Garau, hereva també del testimoni de la seva mare i la seva padrina, han tengut la constància i la valentia necessàries per dur a terme tota aquesta tasca de recuperació i fer-la pública en un poble com Porreres en el qual el silenci, l’ocultació dels fets històrics, la covardia, la por i les mitges veritats entrebanquen poder viure plenament en democràcia.