Autors: Catalina Maria Garí Blanch i Sebastià Lliteres Lliteres; publicat a la secció "Especial 40 anys Llum d'Oli" del Llum d'Oli número 156, de desembre de 2018. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-156/
Conversa amb Joan Sorell, president de l’Agrupació Cultural en el moment del sorgiment del Llum d’Oli.
Joan Sorell Juan (Porreres, 1950) és una d’aquelles persones amb qui un passa gust de parlar-hi, però sobretot d’escoltar-lo. Un humanista, amant de la cultura i la naturalesa. Persona assenyada, llegida i de tarannà tranquil i persuasiu. Per celebrar els quaranta anys del Llum d’Oli, vàrem decidir conversar amb ell, qui fou president de l’Agrupació des de 1976 a 1981 en plena Transició política, moment en el qual s’inicià el caminar de la nostra revista. Després de més de dues hores d’entrevista, fa mal resumir tot el que ens contà, totes les reflexions que ens regalà. En aquest text, intentarem plasmar allò que més ens va entusiasmar.
«Gràcies a beques, a fer repassos, a fer un poc de comptable per aquí i per allà, i al sequer i les ametlles, vaig poder tenir sempre un dobleret dins la butxaca per poder circular»
Abans de dedicar la seva vida professional al món de l’ensenyament, en Joan passà per diversos centres escolars com són les monges blaves, Sant Felip i Felanitx, però també per mans d’alguns particulars com en Biel «Moi» o Lluís Peret. Aquest darrer fou qui advertí a son pare que «aquest al·lot no s’ha de perdre aquí», fet que el va convèncer perquè en Joan pogués anar a Felanitx a continuar estudiant. Allà hi va coincidir amb porrerencs com en Maties Lladó o en Rafel Ferrà, que l’acompanyarien en diverses aventures dins l’Agrupació Cultural.
Després dels estudis a Felanitx en Joan diu que «me va pegar per això de ser mestre», i d’aquí que iniciés els estudis de magisteri. Això, dins una família pagesa com la seva, no era habitual, però la seva vocació va convèncer als de casa seva i així inicià un camí que el duria a ser mestre per diversos llocs d’on assegura haver après molt: Sant Josep Obrer de Palma, Eivissa i Montuïri, d’on fou el director un bon grapat d’anys.
«A Eivissa estava a zona pagesa i hi havia pocs recursos. Hi vaig coincidir amb en Maties Lladó, amb qui vaig muntar un laboratori no professional de fotografia per entretenir-nos. I també vaig llegir molts llibres gruixuts per no avorrir-me, utilitzant el llum de butà per veure-hi!»
A Montuïri hi va arribar en plena transició, època d’ebullició política on des de l’escola anaven més avançats que a bona part de la societat: «amb tot el que fèiem, anàvem per davant de les institucions: acampades, foguerons, torrades, xerrades sobre sexualitat i mètodes anticonceptius, temes culturals, les disfresses... i tot això interessava a la part del poble amb ganes de gresca i de fer coses, que tenien curolla de parlar de l’actualitat i de les preocupacions d’aquells anys». Tot això, òbviament, amb les reticències i dificultats que hi posaven les autoritats franquistes i la Guàrdia Civil. Explica en Joan que aquest ambient que va viure a Montuïri, molt progressista, era molt diferent al que es respirava al món educatiu de Porreres, on els mestres (Llinàs, Vadell, Fiol, Bennàssar...) no tenien res a veure amb el que ell va viure al poble veïnat. «L’arribada de na Blanca, la meva esposa, i les altres tres asturianes que varen venir amb ella, va representar una certa revolució dins l’ensenyament a Porreres. A més, es pot dir que eren un grup d’al·lotes que pel fet de representar «la novetat», ja estiraven a més joves a actes de l’Agrupació».
«Avui en dia els joves tenen aspiracions diferents de quan jo era jove: ara no en trobaràs cap que demani per començar de mosso de fuster o picapedrer, perquè ho veuen com una feina de baix nivell i que requereix molt esforç. Hem d’estirar la joventut cap a aquests oficis tan necessaris i dignes»
En Joan és un apassionat de la naturalesa i del món de la pagesia. Li preocupen el funcionament de la indústria agroalimentària i els efectes negatius de la globalització en aquest àmbit, que tenen darrera «interessos econòmics llunyans als nostres» i que ens fan perdre la noció de la «temporada» i provoquen una infravaloració del nostre producte local, tan important pel manteniment del camp i de l’activitat econòmica, així com per la qualitat de l’aliment final. «La clau és també la necessitat de reduir: per l’abundància que tenim avui en dia hem perdut la referència i el valor del que costa i suposa gaudir de certs aliments». En Joan afirma que la pèrdua de coneixement sobre el camp ha provocat la desaparició de la cultura de l’aigua: «Porreres és un poble ric en aigua perquè la majoria de cases tenen pou i cisterna, però molta gent no es preocupa de mantenir-los arreglats i utilitzar-ne l’aigua: això augmenta el consum de la que ve del Puig dels Soldats, i contribueix així a la disminució del nivell de la capa freàtica».
«Un dia dels enamorats els alumnes em demanaren: «i tu mestre, estàs enamorat?». I jo els vaig afirmar: «i tant que hi estic, ja ho trob jo!». I em replicaren: «i de qui?». Finalment, els respongué: «de la natura. Aquesta no falla mai».
Una idea que segurament descriu bona part de la filosofia de vida d’en Joan és la de que una persona, faci el que faci, ha de fer una part de feina «física» i una part de feina «intel·lectual». «Quan era jove, dels comunistes vaig aprendre i entendre que s’havia de compartir la cosa física i la cosa intel·lectual, i a jo em pareixia bé. No perquè un sigui de coll blanc no s’ha de poder embrutar les mans, o a la inversa». Aquesta anècdota ve a redós del que ens contà en Joan en referència als seus primers contactes amb les idees progressistes el temps de la Transició: «en un moment determinat vàrem ser un parell que enrevoltàvem el Partit Comunista a Porreres (Joan Melià, Andreu Nicolau, Maties Lladó, Colau Barceló...) i teníem llibres, revistes, etc. arraconades a la cadira del darrera del SEAT 600, perquè teníem por i havíem d’anar molt alerta».
Òbviament també vàrem parlar de la presidència de l’Agrupació (1976-1981), que assumí just arribat d’Eivissa en un moment polític en què, segons explica, els fundadors preferiren «guardar les formes i les aparences i posar un parell de joves al capdavant». A més, assegura que si no fos perquè al seu voltant hi havia en Maties Lladó, Joan Barceló Bauçà, Maria Barceló i en Tomeu Magarola,que ja tenia formació en dret, no hauria acceptat el repte. Quan és preguntat pels records d’aquella època en destaca molts: les classes de català amb na Maria Barceló, la festa pagesa amb els foguerons i els ninots d’en Jaume Güia, els cartells i dibuixos del Llum d’Oli fets per en Joan Mora (company de feina a Montuïri), els cursos de radio ECCA a través de cassettesels vespres a l’Agrupació per treure’s el graduat escolar, etc. I com no, el Llum d’Oli, que va sorgir «per la necessitat de comunicar-se amb els socis i d’arribar-hi, perquè no tothom venia als actes, però volien estar informats».
«La gent, en aquells anys, volia aprendre: tenien la sensació d’haver estat tant de temps ofegats per la dictadura, a un lloc on no passava res mai, amb falta d’informació... I l’Agrupació, amb tot això més les excursions, els reportatges fotogràfics, els escacs, el teatre, la ràdio i tantes altres coses va representar una lluminositat entorn de la qual molts hem pogut aprendre moltes coses de la nostra cultura i llengua»
El temps va transcorrent, però parlar amb en Joan és cada vegada més agradable. És una persona tranquil·la, amb posat serè i, sobretot, amb les idees molt clares. Una de les qüestions que de manera indiscutible havíem de tractar és què suposa o ha suposat per a en Joan l’Agrupació i el Llum d’Oli. «És un llum entorn del qual hi ha la inquietud de la cosa cultural, de l’entorn, de la llengua, un indret en el qual si tu t’hi trobes bé segueixes endavant». Ara bé, en Joan destaca que no tots els temps han estat de bonança i hi ha hagut èpoques més difícils que, així i tot, han estat superades.
Recordam amb il·lusió que encara avui l’Agrupació segueix viva, després d’anys i anys d’història. Per això, parlam amb en Joan sobre l’evolució que ell hi veu i, sobretot, destacam que moltes vegades trobam a faltar la implicació de gent jove –com sol passar gairebé pertot. Veiem que en Joan en el seu moment va ser un bon dinamitzador i, per això, li demanam consells per tal de poder acostar cada vegada més la gent jove a l’Agrupació. En Joan ens recorda una idea que va anar sortint al llarg de la conversa: intentar reunir un grup de joves i realitzar activitats diverses que siguin del seu interès.
«És molt important que la gent jove es reuneixi i vagi de les seves, don suport que hi hagi dinàmica entre els joves i, si pot ser, que aquesta dinàmica sigui autònoma, sense dirigent»
Feim fer una reflexió general a en Joan sobre com ha canviat el nostre poble dels anys 70 en endavant. Pensa que Porreres a poc a poc ha canviat molt, sobretot pel tipus d’habitants que té. Les diverses indústries que Porreres té han creat noves places de feina que solen ocupar persones que no són nascudes a Porreres i creu que aquesta diversitat de població és difícil de gestionar, sobretot tenint present el tema de les arrels, «de la identificació que té una persona amb el seu entorn de procedència», els costums, les conductes... són uns canvis que han succeït amb pocs anys i que segons de quina generació es parli té més bo de fer assimilar-los que no pas d’altres. Però de tot el que passa sempre se’n poden extreure coses positives ara bé, en Joan pensa que fa falta fer feina per a la integració de tota aquesta població.
Acabam la nostra conversa demanant a Joan que si pogués canviar alguna cosa del poble, del nivell que sigui, què canviaria. «Jo som partidari de ser respectuós, però a la vegada identificar-me amb allà on visc, és una opció personal, el que és important és que la gent se n’adoni que si vivim a Porreres, vivim a un lloc amb unes característiques particulars i no n’hem de cercar unes altres. A partir d’aquí, el que defensaria és l’entorn i mirar de vendre aquest entorn».
En Joan no és ni pessimista ni optimista, pensa que la història va passat i presenta èpoques més bones i altres no tant, però el que és més important és seguir endavant amb el dia a dia i engrescar la joventut per a fer feina per a la cultura, cercar un grup de joves que es plantegi el perquè de les coses, però clar, d’aquesta, no n’hi ha tanta. És igual de quin partit sigui i quines idees tengui, el que és important és poder-se asseure i tractar temes i arribar a un consens.
«Disfrutar amb el que feim i fer, és el més important».