Autora: Joana Mora Cerdà; publicat a la secció "En Femení" del Llum d'Oli número 153, de març de 2018. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-153/

Maria Font Lliteras, Molleta,va néixer dia 29 de desembre de l'any 1921 a Porreres a l'actual carrer de l'Almoina. És filla de Tòfol Font Barceló Mollet i de Margalida Lliteras Gornals, des Pagarets. És la petita de cinc germans: en Joan, en Miquel, en Tòfol, na Miquela, na Margalida i en Jaume. Només queda ella.

Als seus 97 anys viu tota sola al carrer Nou, a prop dels seus tres fills: en Miquel (1953), en Tòfol (1956) i en Joan (1959) .

Els seus avantpassats vivien de la pagesia i ella continuà amb el seu marit cuidant i treballant la terra.

Esposa, mare, padrina i repadrina. Mirant una fotografia comenta: «és tota la meva família! Fills, nores, nets, netes i renets».

Ens rep a ca seva un dilluns, entrada de fosca, per parlar de records d'antany, del poble, anècdotes viscudes, de la vida... Ens envoltam a la camilla i començam a fer memòria. «Què he de dir-vos? No he fet res important, a ca nostra sempre hem estat foravilers!» Foren les primeres paraules que digué.

De petita va viure amb la seva família a fora vila, concretament a Can Vinyes, un indret del terme de Porreres situat a prop de Son Morlà, Son Gall i Son Buscai. També estaren dos anys a Alcoraia.

«Sempre hem estat foravilers: molta feina i pocs doblers!»

Educació i diversió

«Vaig anar a ca les monges franciscanes. El matí donàvem la lliçó i fèiem escriptura a l'escrivania (lloc específic per practicar l'escriptura). Estudiàvem història sagrada, mapes, fèiem randa i brodàvem. Després dels 10 anys, vaig treballar a fora vila per ajudar els de ca nostra».

«A l’escola, només hi vaig anar fins als 10 anys»

«No hi havia molt de temps per divertir-nos! Ben prest ens posàvem a fer feina al camp. Això sí, en temps de Quaresma anàvem als 12 sermons a l'església i llavors a veure passar el tren a l'estació. [...] Els diumenges, després de dinar, al pati de ca ses monges passàvem l'horabaixa.

Entre l'any l'única diversió que hi havia era anar a les novenes, als sermons i a les processons: record que de Sant Roc a Sa Fira, un diumenge al mes, la banda de música oferia un concert a Plaça, damunt un cadafal alt. D'altra banda, al Centre Parroquial i a l'Oratori de Sant Felip feien comèdia».

El temps de la fam

«Menjàvem el que teníem: arròs, fideus, conill, caragols... Quan els meus pares vivien a Can Vinyes, prop de la possessió de Son Jordi, hi havia moltes cases disperses. Teníem una petita botiga on veníem mariol·los, oli, sucre, arròs... Els diumenges anàvem a missa a Es Pagos. [...]

En temps de la guerra als foravilers els feien declarar tot el que tenien i havien collit. El meu pare va comprar un molí de moldre gra. Férem un clot per amagar-hi el blat. Gràcies a Déu!, no vàrem menjar mai pa groc.

[...]Teníem una cartilla de racionament amb la qual et donaven oli. No em va passar mai pel coll! M'estimava més menjar pa torrat i un poc de saïm. Carn de me, només la menjaven per Pasqua».

Noces i volta de nuvis

«En aquell temps, tothom sortia a la fresca cada vespre d'estiu. Tots ens ajuntàvem al carrer. A ca en Joan Noguera, que després fou el meu marit, eren set germans i vivien al mateix carrer que la meva família. Així va ser com el vaig conèixer. Ens casà el rector Gabriel Adrover, que feia poc que era a Porreres, l'any 1952 a l'església parroquial. Jo tenia 29 anys. Després, anàrem a Can Beltran a menjar xocolata amb ensaïmades».

Als anys 50 no era molt habitual que després de les noces i el refresc els nuvis sortissin de volta fora de Mallorca. Però na Maria i en Joan, que tenien un familiar que vivia a Catalunya, anaren a Barcelona en vaixell per seguir cap a Puigcerdà i a Saragossa. «Em vaig marejar com un moix!» diu madò Maria.

No té cap testimoni gràfic d'aquest viatge, que segurament va ser ben especial per als recents casats. «En aquell temps no feien fotos. Record que venia un fotògraf al pis de ca na Mulet, a la placeta d'en Lluc, una vegada al mes».

Els tres fills d'en Joan Noguera i na Maria Font viuen molt a prop de ca sa mare, la qual cuiden i visiten cada dia.

La feina diària de madò Maria és donar menjar a les gallines, passar l'espolsador per tot els mobles de la casa i, de tant en tant, fer un bon brou per als fills, nores, nets, netes i renets.

Una passejada a peu pel carrer Nou

Fem memòria. Recordam les botigues i les famílies que hi havia al carrer Nou de Porreres. Començam per la part de devora el pati parroquial: «hi havia una botiga, ca na Coloma Mietxa, que venien sifons, sabó negre, pinya, gasoses… Més avall, ca ses Verderes, que regentaven una botiga de robes; a la cantonada del carrer Sala i Verd, hi havia ca les Madams, dues germanes que havien estat a França; ca na Vanrella; cas Bombo; ca na Frare; ca s'Escolà Noguera; ca madò Mates; Can Galluro, on vivien el sen Rafel i madò Francina; la posada de son Nebot; can Xesc Formatge… A l'altra banda de carrer destacaríem la impremta Rosselló, la central de telèfons, can Pere de Ses Nines, ca na Mainova; ca ses Boniques, que eren unes senyores de Ses Salines; can Miquerillo... En aquest carrer hi devia haver una quarantena de nins i nines als anys de la meva infantesa!»

El transport públic i cotxes particulars

«Per anar a Ciutat ho feien en carro. Jo era tan gran com ara i no hi havia anat mai. En Pep Colau tenia un cotxe que feia servir de taxi. En Miquerillo tenia una galera i anaven a Lluc. Quan eren a mitja pujada, les persones que duia havien de baixar per empènyer la galera. Més tard, comprà una camiona per anar de Porreres a Ciutat».

«No ho haguéssim cregut mai que cada persona tengués un cotxe a ca seva!»

Algunes anècdotes

«Un dia es presentaren ca Can Vinyes uns carabiners i ma mare no els va deixar entrar si no duien una ordre. Un d'ells li va dir: “Madoneta si teniu res digau-ho i treis-ho”. Teníem un amagatall entre dues parets i allà hi guardàvem tabac».

«Acabada la guerra del 36 a Porreres enramellaren alguns carrers amb uns arcs fets de mata. Em vaig posar un vestit vermell i negre que eren els meus colors preferits. Quan vaig ser devora l'església un dels falangistes que hi havia per allà em digué: “Ves a llevar-te aquest vestit ara mateix!”. Tot va ser pel simbolisme d'aquests colors».

Madò Maria encara cuina, llegeix el "Diario de Mallorca" cada dia i comenta que «els polítics fan els comptes a tothom i no el saben fer a ca seva. I parlant de polítics et dic que en Rostoi (Rajoy) està ben arreglat!».

L'any passat encara va entrecavar alls, però aquest ha estat dur, diu. «Si tornau vells ja sabreu el que és!».