Autor: Redacció; publicat a la secció "Entrevista" del Llum d'Oli número 155, de setembre de 2018. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-155/
Sebastià Salom Mas va néixer a Campos, a ca’s Ferrer Coix, fa 74 anys. Després d’uns anys d’estudi al seu poble, als 10 anys va ingressar al Seminari Menor per seguir la seva formació. De major va seguir estudiant al Seminari de Mallorca i acabà els seus estudis de Teologia a la Universitat de Comillas. Als 22 anys va ser ordenat sacerdot a la capella d’aquesta universitat càntabra. Ja acabats els estudis ha estat durant 31 anys vicari o rector de diferents pobles de Mallorca (Port d’Andratx, Sa Pobla, Inca, Santanyí i comarca) i ha ocupat diversos càrrecs de certa rellevància a la Diòcesi de Mallorca (com a vicari episcopal i secretari de pastoral). A més, ha treballat durant 14 anys a diverses parròquies de Burundi (Àfrica). En l’actualitat és membre del Col·legi de Consultors del Bisbat de Mallorca i des de fa 4 anys és el rector de Porreres.
Aquestes darreres setmanes, amb la notícia del tancament de la Residència Parroquial, Mn. Sebastià ha estat en boca de molts i han estat moltes les coses que s’han dit referent al tema del tancament, però comencem primer amb un poc de recorregut per la seva biografia.
Pregunta: Mn. Sebastià, quin record teniu d’aquell nin de 10 anys que va deixar casa seva per ingressar a l’internat del seminari menor?
Resposta:Eren altres temps. Des de petit havia dit que volia ser capellà. I aquell any entràrem al Seminari uns 80 nins més o manco de la mateixa edat.
P: I de la vostra etapa de formació?
R: És difícil resumir en quatre retxes 13 anys de Seminari. Rebérem una formació primer a l’estil de les escoles primàries i secundàries d’aquell temps, amb una atenció especial a la llengua llatina, a la filosofia i els darrers anys a la teologia. Seguíem una disciplina bastant rigorosa si la comparam amb l’educació actual. Aprenguérem quina és la vida del capellà. Pel camí s’anaven retirant (o els feien retirar) els qui veien que no era aquesta la seva vocació. En començàrem 80 i n’acabàrem 24.
P: Per què vàreu decidir acabar els estudis a Comillas?
R:Vaig tenir l’oportunitat d’estudiar els dos darrers cursos de teologia a la Universitat de Comillas a Santander. Jo volia intensificar la meva preparació. Malgrat que el rector i els formadors del Seminari no m’hi volien deixar anar, amb l’ajuda d’uns amics i una mica d’astúcia ho vaig aconseguir.
P: Un jovenet de 23 anys recent ordenat i responsable de la parròquia del Port d’Andratx. Com va anar la cosa?
R:Al principi em trobava com un peix dins el rostoll, però al cap de dos anys ja m’hi trobava bastant integrat, encara que m’hi sentia molt tot sol i desenfeinat.
P: Us arriba una proposta que canviarà tota la vostra vida: poder anar a ajudar a les missions de l’Església de Mallorca a Burundi. Ens podeu explicar com va ser això?
R:Uns companys capellans que estaven a Burundi i passaven uns mesos de vacances a Mallorca necessitaven dos capellans més i només en tenien un. Em demanaren que hi anàs amb ells, i el vicari general hi va estar d’acord. L’experiència va ser molt dura, però també molt gratificant. Prova d’això vaig repetir l’experiència dues vegades més (de 1969 a 1974; de 1980 a 1983; i de 2007 a 2013).
P: Sempre heu dit que la vostra vertadera universitat va ser la de Burundi. Ens ho podeu aclarir?
R:Efectivament, a Mallorca ens ensenyaren la teologia de sempre. A Comillas ens ensenyaren a pensar. I a Burundi vaig començar a pensar pel meu compte. I per a poder continuar essent cristià (és a dir seguidor de Jesús) vaig haver de reformular alguns punts de la meva fe.
P: Definitivament, retornau de terres de missions i us tornau posar a treballar a Mallorca i passau d’una església en expansió a una església en retrocés. Com ho viviu?
R:Malament i amb enyorança. No vull dir que el cristians de Burundi siguin millors. A Burundi he viscut lluites a mort entre cristians de diferents ètnies, però també a Mallorca vàrem viure una guerra civil. La diferència és que els cristians de Burundi cerquen a Déu, i molts de cristians actuals de Mallorca sembla que en fugen.
P: Ara fa 4 anys que sou el rector de la nostra parròquia de Porreres. Quina era la consigna que us varen donar des de Palma?
R:Record dues coses que em va dir el bisbe: que intentàs reconciliar la parròquia amb la comunitat de Sant Felip Neri i que reflotàs l’economia parroquial.
P: I com han anat aquestes relacions amb l’Oratori de Sant Felip de Porreres?
R:Des del primer moment i durant un any i mig vaig fer visites periòdiques a Sant Felip per intentar posar-nos d’acord i treballar conjuntament, però va arribar un dia en què el P. Francesc Novella va escriure a la pàgina web de l’Oratori que els components de la seva comunitat havien comprès que havia arribat el temps de caminar de forma totalment lliure i autònoma en relació amb la parròquia.
P: El mes de juliol de 2016, no us trobau bé durant un funeral i a la visita posterior a urgències de l’hospital us diagnostiquen una leucèmia. Com us trobau? Què suposa en el vostre dia a dia haver de conviure amb aquesta malaltia?
R: Segurament si encara som viu és gràcies als bons amics de la parròquia que aquell dia em dugueren per força a urgències. Actualment, pel fet que no em pogueren fer un transplantament de medul·la, cada quatre setmanes durant set dies seguits continuen posant-me dues injeccions de quimioteràpia que em mantenen en forma. El metge em diu que puc recaure a qualsevol moment, però ell és el primer que està admirat de tan bé com estic.
P: Ja per acabar no podem deixar de parlar del tema del tancament de la Residència Parroquial. Hi ha hagut molts de comentaris. Què ens podeu dir d’aquest tema?
R: S’han escrit moltes de coses, i moltes d’elles falsedats i fins i tot calúmnies. Em seria ara impossible explicar-ho tot en poques retxes. Els interessats podeu llegir tot el procés del tancament de la Residència en el fulls parroquials SEMILLA de setembre i novembre, números 698 i 699. En poques paraules, jo diria que ha estat com una tempesta d’estiu, que esper que ja haurà passat. Quan els residents estiguin reubicats a altres residències, quan els treballadors vegin assegurat el seu futur o hagin rebut la indemnització que els correspon i quan l’Ajuntament i el Bisbat hagin arribat a un acord sobre el futur de l’edifici i de les seves instal·lacions, esper que el poble comprengui que aquesta era la millor solució. Temps al temps.
Moltes gràcies, Sebastià, per haver-nos deixat endinsar un poquet dins la vostra vida. Sabíem, ja des del primer dia que vàreu arribar a Porreres, que la vostra estada entre els porrerencs seria de 5 anys. Desitjam que la salut us acompanyi i esperam que abans de la vostra jubilació us puguem tenir més vegades a la nostra publicació.