Autores: Maria Antònia Nicolau Rosselló i Catalina Garcia Garí; publicat a la secció "Entrevista" del Llum d'Oli número 157, de març de 2019. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-157/
Apol·lònia Barceló Nicolau i Bartomeu Barceló Nicolau, anomenats d’Es Campot, formen un dels matrimonis més majors de Porreres. Tots dos varen néixer l’any 1928, un any en el qual la natalitat fou molt alta: nasqueren 109 infants, 58 nines i 51 nins.
Ambdós nasqueren a la Vila, n’Apol·lònia al carrer del Vent número 42, era filla de Rafel Barceló Mora de Can n’obrei de Margalida Nicolau Melià de Can Frarí.Els seus pares, mort el padrí, se n’anaren a viure als Moreis, però ella va quedar amb la padrina a Porreres, per poder anar a l’escola de més petita i, de més gran, a aprendre de cosir a ca na Catalina Noguera, perquè la seva mare volia que en sabés. En Tomeu va néixer al carrer dels Parents, era fill de Miquel Barceló Mora de Son Lluís i de Miquela Nicolau Bover Botera. Al cap de pocs mesos d’ell néixer, per la Mare de Déu dels missatges, és a dir, pel setembre, els seus pares anaren d’amos a la possessió d’Es Campot i ell, de més gran, quan va haver d’anar a escola, quedava a ca la padrina Botera.
N’Apol·lònia i en Tomeu es casaren el dijous, 23 d’abril de 1953, a les nou del matí, a l’Església parroquial de Porreres. Va presidir la celebració el seu conco, el Pare Antoni Barceló, TOR, franciscà.
Una conversa amb dues persones a punt de complir 91 anys tan plenes de vida és un goig. Malgrat que no recorden segons què, les vivències que tenen per compartir són tantes que, a poc a poc, fent memòria reviuen cada un dels moments que ens conten.
Començam la conversa parlant de com es conegueren. Ens expliquen que un dels llocs on els joves es trobaven en aquell moment era l’estació del tren. Comenten que tota la joveneaes veia en aquest indret i així era com es coneixien. També expliquen que un altre lloc de trobada era al passeig que feien els al·lots i les al·lotes des de l’Església fins a Plaça.
Ells dos vivien a fora vila, en Tomeu en Es Campot, una possessió situada a 7 quilòmetres de Porreres, d’unes 50 quarterades, propietat del senyor deMina. N’Apol·lònia i la seva família vivien en Es Moreis, devora Es Tast. Els diumenges venien a Porreres i en Tomeu, la nit del dissabte al diumenge, quedava a dormir a ca la padrina Botera que vivia al carrer Passaratx, ells eren els padrins materns, amb qui havia estat de petit mentre anava a escola. Diu també, però, que abans de tornar en Es Campot havia d’anar a veure els padrins paterns, que vivien al carrer dels Parents.
Com que tots dos vivien a fora vila, es trobaven els dimecres i els dissabtes o diumenges quan davallaven a la vila. Així, a poc a poc, s’anaren coneixent més i més. Eren temps en els quals per festejar fins quasi el dia del casament no anaven un a casa de l’altre, sinó que el carrers de Porreres, la plaça o l’estació del tren eren els indrets on es podien conèixer més i trobar-se.
I tornant al dia de les noces, en sortir de l’Església anaren a fer el refresc a Can Beltran, un dels cafès on celebraven aquests esdeveniments en aquell temps, ja que tenien una sala gran que permetia reunir molta gent. Ells dos recorden que menjaren xocolata i també gelat amb ensaïmada, un refrigeri molt bo per l’època que era, no totes les famílies s’ho podien permetre.
Mirant el registre parroquial de l’any 1953, hem pogut saber que aquest any es casaren 43 parelles, de les quals 14 tingueren lloc entre el gener i principis d’agost, mentre que les 29 restants foren d’agost a desembre, una mostra evident que la gent esperava haver acabat les feines de fora vila, i tal volta haver cobrat la venda dels productes del camp, per poder celebrar les noces. Hem de tenir en compte que no només hi havia les despeses del refrigeri, sinó també de la vestimenta i altres.
N’Apol·lònia recorda que el seu vestit de novia li varen fer a Ciutat, va costar 250 pessetes i la cosidora va ser na Catalina Noguera, que estava casada amb Jaume Sampol, que era mestre d’escola, primer a Porreres i després a Ciutat a diferents centres -Sant Gaietà i Sant Francesc. Catalina Noguera de fadrina vivia al carrer de Sant Felip i ensenyava a cosir a les joves que en volien aprendre. N’Apol·lònia hi havia anat a aprendre’n els horabaixes i, fent memòria, explica que na Catalina era molt bona modista i sabia ensenyar molt bé, per aquest motiu, eren moltes les joves que hi anaven a aprendre «corte». Feien patrons i cosien la seva roba, i també ajudaven a realitzar les comandes de na Catalina. Ella va anar primer a ca seva al carrer de Sant Felip i, una vegada casada, al carrer Nuno Sanç, al costat de l’Hospitalet. Posteriorment, ja se n’anaren a viure a Ciutat i n’Apol·lònia ja ho va deixar, perquè aviat es va casar.
A en Tomeu també li feren el vestit de nuvi a Ciutat, en el seu cas va ser a la casa Roxa, una de les sastreries més destacades en aquella època, juntament amb Can Matons.
En acabar la festa varen anar un parell de dies a Ciutat a un hotel. Hi anaren amb el cotxe de Bernat Castell Maimó que havia anat per fer de testimoni de les noces, recorden que també va exercir la mateixa funció el tinent dels soldats, Luís Quevedo Ponte. En arribar a Palma anaren a Can Vilaró al carrer dels Oms, a fer-se el retrat de nuvis.
En tornar de Ciutat, anaren a viure en Es Campotper poder ajudar als pares d’en Tomeu, era una època que encara es feien moltes feines «a la mala», utilitzaven l’arada amb pala i era una tasca molt costosa. Posteriorment, compraren una arada amb rodes i en Tomeu recorda com la bístia se’n duia l’arada, li semblava una avanç molt important. Com han canviat les coses! -comenten tots dos.
A cap dels dos els agradava en excés la feina de fora vila, a en Tomeu li hauria agradat poder fer una altra feina, però diu que sa mare hauria tengut un disgust si ell no hagués fet de pagès.
N’Apol·lònia reconeix també que, encara que de fadrina vivia en EsMoreis, una vegada casada li hauria agradat més viure a la vila. Un cosí seu que feia feina a Correus li havia dit que, tenint en compte que en Tomeu havia anat a l’escola, li agradaven les matemàtiques i sabia sumar, restar i multiplicar, no tendria cap problema en entrar a Correus, ell li podia ajudar. Però en Tomeu, per no disgustar la seva mare, ni s’ho va plantejar. Recorda que ell només tenia un germà més petit, en Bernat, que tenia una minusvàlua greu, no saben molt bé com explicar-ho, diuen que ho donava tot a entendre, però no parlava i tenia moltes dificultats per caminar i quasi bé sempre estava en una cadira, aquest condicionant feia més difícil que en Tomeu partís.
Continuant amb la vida que feien després de casar-se, conten que anaven i venien al poble amb un carretó i una somera, després comparen un cabriol i en Tomeu, posteriorment, va comparar una vespa. Al cap de tres anys de casats tingueren el primer fill, en Miquel i dos anys més tard, en Rafel. Llavors sí que amb els nins decidiren anar a viure a la vila per facilitar que ells anassin a l’escola.
Per acabar, els demanam què consideren que ha estat el millor de la seva llarga vida de matrimoni i diuen que, encara que algunes vegades tenen petites diferències, no s’han barallat gaire i sempre que ho han fet, han intentat posar-hi sentit de l’humor. Consideren que sempre es pot trobar aquell punt que fa la vida més agradable i que dona sentit a tants d’anys de convivència.
Des que varen deixar Es Campot han viscut al carrer dels Parents, que era la posada dels pares d’en Tomeu quan venien a Porreres. És cert que en Tomeu ha perdut un poc la vista, però té bona cama i un bon sentit de l’humor. N’Apol·lònia té una memòria prodigiosa, sap explicar amb tot detall molts d’esdeveniments de quan era més jove.
Tenir una conversa amb ells és molt agradable. Són persones amb molts d’anys, però viscuts fent molta feina, amb disgusts greus, però que saben que la vida no està absenta d’aquests moments perquè n’hi ha d’altres de molt bons que val la pena tenir presents i seguir endavant i superar les dificultats que tota família té.
Enhorabona per aquests 66 anys de vida junts, per tenir aquesta memòria tan bona i per haver volgut compartir el secret: saber tenir bon humor davant les desavinences.
Salut per viure més anys junts!