Autora: Caterina Gornals Miralles; publicat a la secció "Vena artística" del Llum d'Oli número 154, de juny de 2018. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-154/
En Sebastià Vidal Mas de Can Vidal, va néixer a Porreres el 1944. Va anar a escola fins als 6 anys a les monges de la Caritat i després va passar a l’escola pública. Amb 10 o 11 anys anava a Felanitx a fer el Batxillerat laboral i, finalment, va anar a estudiar a Palma. Estava al Seminari Vell i estudiava a l’Escola d’Arts i Oficis, on va aprendre l’ofici d’electricitat industrial. Ja amb 19 anys va haver de fer la mili. La feia al Parc d’Artilleria 91, que estava a Palma devora el pont del tren.
El temps que pas amb en Sebastià, xerrant del món de la fotografia, hi ha n’Apol·lònia Barceló de Can Peixet, la seva dona i amb qui ha dut el negoci familiar durant tants anys.
Vares fer feina relacionada amb l’electricitat?
Quan vaig acabar la mili vaig fer feina un any a Electrofil, però feia de representant. Tot i així els caps de setmana feia d’ajudant a un fotògraf que estava a les Rambles de Palma.
Per què vares triar la fotografia?
Mon pare era fotògraf i jo des dels 16 anys li ajudava, anava compaginant els estudis i la feina amb ell. La fotografia m’agradava molt i com que mon pare tenia el negoci arrancat vaig començar a fer feina amb ell i així el vaig seguir duent.
Et vares formar com a fotògraf?
Amb mon pare vaig aprendre moltíssim, però formàvem part de l’Associació Balear de la Imatge (ABI) i vaig poder fer molts seminaris, els quals em permetien una formació contínua. Els ponents eren gent de fora que duien models, exposaven càmeres i així podíem anar perfeccionant-nos.
Quants d’anys ha funcionat aquest negoci, que ara ja no tendrà continuïtat?
Fa molts d’anys. Com ja he dit, el va iniciar mon pare. Ell, Toni Vidal, va anar a Palma a aprendre a revelar fotografies i va muntar a casa seva, al carrer Veiet, una habitació per fer fotografies i revelar. Després, l’any 1954, va obrir aquesta tenda a l’avinguda i ja no hem tancat mai. Jo m’hi he dedicat 60 anys.
Si ho recordes, quina va ser la primera fotografies que vares fer?
No, la primera fotografia no. N’he fetes moltíssimes i abans de dedicar-me només a la fotografia ja en feia per casa. Però sí que record el primer reportatge que vaig fer. Va ser la boda de na Toeta i en Joan Puça, quan només tenia 16 anys.
I la primera càmera que vàreu tenir la recordau?
Sí, la primera càmera analògica va ser una Contesa Seis Icon i la primera càmera digital la vàrem comprar el 2002 i era una Minolta Dimage 7i. Després, l’any 2006, vàrem comprar la Canon Mac II. Però record especialment la càmera que teníem per fer les fotografies de galeria. Era una càmera d’estudi de fusta que mon pare va anar a comprar a Barcelona, amb l’objectiu Anastigma 1:4.5 Hermagis Paris Nº137529. Funcionava amb els negatius de placa de vidre.
Al principi, amb la càmera digital només fèiem les fotografies de carnet.
La fotografia ha canviat molt amb els anys. Quin canvi destacaríeu?
Sí, ha canviat molt. Abans per fer fotos havies de ser professional i teníem un carnet i, si no el tenies, no podies fer reportatges. A més, havies de saber controlar la llum, saber el negatiu que duies, el temps d’exposició que necessitaves per fer una bona foto i només podies fer una fotografia. Ara tothom pot fer fotos, sigui amb càmera o mòbil, i pots fer moltes fotografies per després triar la que més t’agrada. A més, no has de controlar gairebé res, només disparar.
Després d’això, com veieu el futur dels fotògrafs?
La veritat és que difícil i un poc negre. Ara, amb les noves tecnologies, els ordinadors, les impressores... tothom es pot fer les seves fotografies. De cada dia els adults en saben més i els nins i nines són uns experts. Es fan fotos, s’envien per WhatsApp i en pocs segons la pot veure molta gent. Les càmeres digitals i els mòbils han donat moltes facilitats. També s’ha de dir que ens conformem amb mirar la fotografia, molt poca gent fa àlbums i, la gent que en fa, ho solen fer ells mateixos, amb un dels programes que es poden descarregar gratuïtament.
Ens podeu explicar quin era el procés que s’havia de seguir perquè les persones poguessin tenir una fotografia en les seves mans?
El primer que s’havia de fer era venir a l’estudi i només se feia una fotografia, per tant havien de venir ben pentinats i composts. Entre que es feien la fotografia, i la podien veure i tenir a casa seva passaven uns 8 dies.
Al principi els negatius eren de vidre i es compraven per unitats, després es va passar als clixés, que eren de plàstic, però també anaven per unitats, i finalment va sortir el rodet. Amb l’aparició del rodet la fotografia va avançar i ja no era tan car.
Una vegada feta l’exposició i tenir la imatge al negatiu anava al laboratori, que era una habitació obscura. Allà es posava el negatiu a l’ampliadora per poder augmentar la imatge segons el que es volia, es posava el paper i donava uns segons de llum directe. També es podia posar a la tiradora, que era una còpia directe sense canviar les dimensions.
A continuació, es feia el procés del revelat. Es posava el paper dins una cubeta on estava més o menys temps segons els colors que es volien aconseguir i, una vegada tret, s’havia de rentar amb aigua. El següent pas era el fixador, allà hi estava uns 10 minuts i es tornava a passar per aigua. Finalment, es col·locava la imatge als eixugadors perquè no quedés seca i no fes marques; depenia de la temporada i la calor que feia, però més o manco hi estava un dia.
Quan utilitzàvem els negatius de 135 mm ho revelàvem aquí, però després vàrem passar a altres tipus de negatius com el 4.5x6 amb una càmera Norita, el 6x6 amb la Hassel Bled o el 6x7 amb la càmera Manilla, i quan les imatges havien de ser en color ho enviàvem a un laboratori.
I per muntar un àlbum?
També ha canviat. Per muntar un àlbum primer revelàvem les fotografies. Si eren en blanc i negre ho feia jo i després quan ja varen passar a ser en color ho enviàvem a un laboratori. Després anàvem full per full col·locant i aferrant les fotografies. Ara ja es posa una maquetació a paper digital i es pot imprimir.
Hi ha alguna anècdota curiosa que vos hagi passat en tants anys de feina?
Anècdotes n’hi ha bastantes, però la que sempre recordem és un dia que vàrem anar a Palma a fer un reportatge de nuvis. La missa era a la capella de l’Hospital Militar –a la cantonada del carrer dels Oms amb el carrer de Sant Miquel–i, com que era Nadal i hi havia mercadet, la núvia ja ens havia dit que el més pràctic era aparcar al pàrquing. Quan va acabar la missa havíem d’anar al Parc de la Mar a fer un parell de fotos, però no sabem què va passar i vàrem estar més d’una hora esperant per sortir del pàrquing dins el cotxe. Hi havia embós i no anàvem ni endavant ni enrere. Encara no hi havia mòbils i no podíem avisar als nuvis. Quan vàrem arribar, els vàrem trobar ben nerviosos, ja que pensaven que havíem tengut un accident.
Una altra anècdota ben curiosa també és el que em va passar un dia fent un reportatge a Monti-sion. Jo sabia que al rodet de fotografies que duia n’hi quedaven poques i després d’haver anat a casa de la núvia, abans d’entrar a l’església, encara no s’havia acabat. Jo trobava que no era normal i vaig pensar d’obrir la càmera a veure què passava. La sorpresa va ser que no duia rodet! Així que després de la cerimònia vàrem tornar a casa de la núvia per fer els moments més importants: perruqueria, vestir-se i entrega de ram; així ho varen tenir tot.
Hi ha alguna fotografia que sigui la vostra preferida?
N’he fetes tantes que és molt difícil triar-ne una. Totes les he fetes amb la millor predisposició i ganes que un fotògraf hi pot posar. Hi ha moltes fotografies antigues de Porreres que circulen sense autor que estan fetes per mon pare o per jo.
Vàreu fer una exposició de fotografies al 2001, què hi vàreu exposar? N’heu fetes més?
No, només hem fet l’exposició per sa Fira del 2001, no tenia temps de preparar exposicions. Aquella exposició es titulava A l’ull d’un porrerenc i hi havia exposades fotografies de l’arxiu iniciat per mon pare el 1942 i continuat per jo fins aquell any.
I ara de jubilat, a què dediques el teu temps?
La veritat és que pas molt de gust de revisar i compondre els arxius. Mirem tot el que tenim, ho anem component i ordenant. Però també som membre de la columbòfila de Porreres. Els coloms missatgers han estat sempre una de les meves altres passions, n’he tengut sempre i ara tenc més temps per dedicar-hi.
Per acabar, en Sebastià i n’Apol·lònia ens expliquen que és una feina que han fet molt a gust durant tots aquests anys i han pogut fotografiar els millors moments del poble. Sinó, qui és que no recorda en Sebastià esperant amb la càmera penjada a tots els actes per tal d’immortalitzar aquell moment?