Autora: Cesca Roig Sampol; publicat a la secció "entrevistes" del Llum d'Oli número 149, de març de 2017. Pots llegir tot el número al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-149/
Xesca Rosselló Gornals, de “Can Parrí” i de “Cas Pubil”, amb la llicenciatura de filologia anglesa sota el braç, uns anys d’experiència docent a la Cooperativa Son Verí Nou i infinites hores de repàs impartides des de casa seva, decidí rebutjar la temptadora oferta d’una feina permanent a l’institut, amb la comoditat i seguretat econòmica que això implica, per complir un desig vital: cooperar a l’Índia amb la Fundació Vicenç Ferrer. Na Xesca volia participar durant un any en el projecte educatiu de la Fundació, oferint gratuïtament els seus coneixements educatius i lingüístics a canvi d’allotjament i manutenció a les dependències de la mateixa Fundació. I així va ser com el mes de juliol de 2015 deixà el seu Porreres natal en direcció a Anantapur, ciutat del sud de l’Índia a la província d’Andhra Pradesh, per col·laborar com a voluntària amb la Fundació Vicenç Ferrer.
Com va sorgir la idea de cooperació? Havies cooperat amb alguna entitat abans?
L’Índia sempre havia sigut una destinació molt temptadora per a mi i fer un voluntariat amb la Fundació Vicenç Ferrer em va fer molta il·lusió des que vaig conèixer algunes de les persones que treballen amb la Fundació des d’Espanya. A partir d’aquí, vaig contactar amb ells i vaig fer tots els processos d’entrevista fins que vaig aconseguir una plaça allà! De totes formes, la idea de cooperar amb ONGs ha estat sempre molt ancorada en mi. He col·laborat amb associacions animalistes durant anys, fent traduccions i aportacions econòmiques i també vaig fer de voluntària al Projecte Home.
Què és el primer que sorgeix, la idea de cooperar o viatjar a l’Índia? I per què l’Índia?
La idea de viatjar a l’Índia va venir abans. Des de fa molts d’anys, sempre he sabut que hi volia anar com a mínim una vegada a la meva vida. L’Índia és un país amb una cultura tan vasta i pròpia, amb tants de colors i amb tants de contrastos, que feia molts d’anys que em tenia enamorada. Ara que he participat en aquest projecte, però, no veig la meva estada a l’Índia sense aquesta col·laboració d’un any amb la Fundació, ja que ha sigut aquesta que m’ha deixat aprofundir en la cultura d’aquest país, la qualm’ha permès veure la seva vertadera realitat.
Aquest any s’ha celebrat el 20è aniversari de la Fundació Vicenç Ferrer, però la tasca d’aquest català, coneguda com “la revolució silenciosa” començà molt abans, als anys 60, i no sempre va ser ben vista pels dirigents polítics del país.
La tasca que Vicenç Ferrer va desenvolupar a l’Índia no va ser benvinguda just després de la seva arribada. N’Anna Ferrer, la dona de Vicenç, ens va contar una vegada com els polítics i policies lluitaven per treure’ls del país. Ells van començar la Fundació amb només un home indi disposat a ajudar-los.
Quins projectes té la Fundació?
Com la majoria d’ONGs, primer va venir la sanitat, després l’educació i després la resta. La Fundació té hospitals a diferents localitats del districte d’Anantapur,clíniques dentals, escoles, acadèmies d’idiomes, un departament de traductors que permet el contacte entre els nins i nines apadrinats i les famílies espanyoles que els apadrinen, un departament de periodisme per veure què passa allà de primera mà, centres per a persones amb discapacitats, un departament de comptabilitat... És una ONG que ha crescut molt durant tots aquests anys.
En què consistia la teva tasca diària? Et va suposar un repte l’adaptació?
Més que un repte, fou un intercanvi cultural molt enriquidor. Cada dia, de dilluns a dissabte, feia classes d’anglès a diferents grups d’alumnesi amb diferents finalitats: un grup d’al·lots i un altre d’al·lotesd’entre 20 i 30 anys amb l’objectiu d’aprendre llengües estrangeres i trobar feina a una ciutat més gran i amb un sou més alt; un grup d’adolescents de l’escola de tennis que Rafa Nadal té a Anantapur i un grup d’adults que necessitaven l’anglès per la feina que feien al Departament de Comptabilitat. Aquesta gent no només fou el meu alumnat durant aquell any, sinó que es van convertir en la meva família anantapurenca. Va ser gràcies a tots ells i elles que vaig poder anar a noces, que vaig dormir a terra damunt un terrat, que vaig aprendre la seva llengua i el seu alfabet (anomenat Telugu), que vaig aprendre a menjar amb les mans... En poques paraules, que vaig aprendre a viure com ells!
Què és el que et va atreure més d’aquest país?
La solidaritat: veure com, a un país amb tants pocs recursos, on la gent té tan poc, el concepte “compartir” és fonamental.
Sovint es diu que el que es rep d’aquestes experiències de cooperació és molt més del que un aporta. A tu, què et va aportar aquest contacte diari amb les teves alumnes? I què creus que van aprendre elles, apart de les lliçons d’anglès?
Jo no mirava la meva relació amb elles com una relació professora-alumnes, sinó més bé com una porta al món. Elles eren la meva porta al seu món i jo una porta al nostre. Jo era professora i alumna a la vegada i elles exercien les mateixes funcions: ensenyàvem unes coses i n’apreníem unes altres. Gràcies als nostres recursos, com enciclopèdies, televisors i ordinadors, tenim accés a una varietat més gran de coneixement dels que elles tenen. Com que vaig estar amb elles un any sencer, em vaig assegurar d’inculcar-los uns valors més amplis, on la llibertat d’expressió hi tingués cabuda i, sobretot, uns valors on es veiés la figura de la dona com un òrgan de poder i d’independència. Jo volia que veiessin que no són ni seran propietat d’un home (una creença molt arrelada a la cultura índia), sinó éssers humans amb imaginació i decisions pròpies.
Aquesta experiència t'ha canviat? Creus que veus les coses amb uns altres ulls, que fas una valoració diferent de les coses i situacions?
Totalment. És impossible mirar al meu voltant i veure-ho tot com ho veia abans de partir. Te n’adones encara més que, tot i ser un país desenvolupat, ens falten moltes lliçons per aprendre i, a la nostra vida diària, ens falta incloure molts de pilars fonamentals com puguin ser la solidaritat, el respecte, la comprensió, l’acceptació d’aquelles cultures i religions diferents, i un llarguíssim etcètera.
I després d’un any a Anantapur tornes a Mallorca vint dies, temps just per a visitar la família, tornar preparar documentació, fer quatre gestions i tornar partir cap a l’Índia, aquest cop a Bangalore i amb una feina remunerada de professora a un institut de secundària.
Fou una gran oportunitat quan em van oferir aquesta feina, ja allunyada de la Fundació. De totes formes, aquí va ser on em vaig haver d’enfrontar a la realitat laboral de l’Índia: uns sous molt baixos, una jerarquia molt marcada al lloc de feina i moltíssima de burocràcia. Tot i ser el mateix país, fou una experiència completament diferent.
Una de les passions de na Xesca és viatjar i conèixer noves cultures. D’aquesta afició ha creat un bloc on comparteix les seves experiències i fotografies dels llocs que ha visitat.
Com he dit abans, m’agrada veure’m com una porta al món i, si he viscut certes experiències, per què no compartir-les? De moment no puc escriure gaire al bloc, perquè el meu ordinador es va rompre a Anantapur amb una de les moltes baixades i pujades de tensió, però, amb els quasi dos anys que fa que hi escric, ja he rebut visites de 50 països diferents, fet que et fa veure que hi ha gent a moltes parts del món que valora aquesta informació.
Molt aviat les imatges de la seva estada a l’Índia formaran part d’aquest espai obert, i compartirà així el seu pas pel país de les espècies i els colors amb els visitants a la pàgina. L’Índia forma part dels teus plans de futur?
Sí. M’agradaria fer un altre voluntariat amb la Fundació Vicenç Ferrer i també amb altres ONGs a l’Índia d’aquí uns anys. L’Índia és la meva segona llar, un lloc on vaig descobrir, de primera mà, com la figura del professorat s’aprecia, es respecta, es reconeix i s’agraeix. Com va dir Vicenç Ferrer,“Mi trabajo consiste en conseguir sueños imposibles”,somnis no només meus a l’hora de viatjar a l’Índia o a l’hora de fer un voluntariat, sinó somnis d’altres persones a tenir una educació digna, somnis d’altres dones a ser independents i fortes, somnis d’altres nins i nines a viure altres experiències, a veure altres parts del món.