Autor: Magdalena Barceló Oliver; publicat a la secció "Opinió" del Llum d'Oli número 153, de març de 2018. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-153/

Els que crearen la polèmica sobre el decret pel qual es regula la capacitació lingüística del personal del Servei de Salut de les Illes Balears, varen aconseguir el seu objectiu. Aquest no era altre que generar confusió i malestar entre els propis treballadors i entre aquests i els usuaris.

Aquest decret no estableix com a requisit el coneixement del català per a la selecció del personal. La llei 4/2016, aprovada pel Parlament, sí.

El decret descriu com, a quin ritme i amb quin nivell s'exigeix el requisit. En aquest decret s'han rebaixat els nivells de català inicials per a totes les categories i s’estableix una moratòria de dos anys per obtenir el certificat de capacitació.

Amb tantes mesures de precaució i d'excepció no hi ha por que el tema lingüístic sigui un entrebanc per ocupar un lloc de feina a la sanitat illenca.

Aquesta polèmica intencionada és un dejà vu i és completament injustificada, més enllà del decret.

Pràcticament tota la documentació que es fa servir en l'àmbit sanitari, tant la informatitzada com la que està en paper, està en castellà. Som molt pocs els que fem servir el català escrit. No es pot dir que l'entorn provoca pressió als professionals per l'ús de la llengua catalana.

En aquest debat del decret de català, només s'ha parlat dels professionals i gens del respecte als drets dels pacients, els quals són irrenunciables i són, o haurien de ser, la raó de ser dels professionals sanitaris.

Les qüestions inherents a la salut i a la malaltia han de ser pensades a partir de contextos socioculturals específics en els quals aquests ocorren. L'idioma, la religió i altres característiques culturals s'han de tenir en compte per poder afrontar unes cures adequades.

La malaltia provoca una situació emocional caracteritzada, sovint, per temor, inseguretat, incertesa; a més d'altres sensacions com el dolor o les limitacions físiques. En aquest context compromès, la comunicació és una eina fonamental, tant pel que fa a les expressions emocionals dels pacients i familiars com al fet receptiu dels professionals.

En aquestes situacions no es pot demanar un esforç lingüístic al pacient, el qual ha de poder expressar-se amb la llengua materna perquè hi té tot el dret.

No debades, veiem com molts pacient fan un alè quan troben personal que parla català, com si això fos una excepcionalitat.

El català a les Illes no és excepcional, és la llengua oficial des de fa 34 anys i quasi 800 que n'és llengua pròpia. Crec que ha arribat l'hora que els usuaris deixin de fer alens i que els professionals facin un obligat esforç per millorar la comunicació amb els pacients, que hi tenen tot el dret.