Autora: Caterina Lliteres Roig; publicat a la secció "Opinió" del Llum d'Oli número 156, de desembre de 2018. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-156/

''Maxocorrongo'' (buratatxo). Sí, així d'embullat com sona. Així d'embullat com és. ''Maxocorrongo'' és la paraula que més m'agrada de les que sé en Swahili. Tal vegada és perquè me la van ensenyar els nins o per la seva naturalesa. O per què sí i punt. En definitiva, no tinc massa espai per embullar-me, així que us faré un petit ''maxocorrongo''del que és per a mi el voluntariat.

El voluntariat és la meva segona escola, la gent amb qui em vaig creuant, la meva segona família i tot el que aprenc són el que em construeix i em defineix. Després de tres viatges de voluntariat he après una cosa essencial: tot és un intercanvi. Un intercanvi sincer que té un poder absolut per ensenyar-te a passar per la vida sentint-te viu. Però viu de veres. És una emoció física impossible d'explicar. Necessites estar allà en aquell instant, amb aquella gent i amb tu despullat de tot.

''Com pots? No tens por?'', ''Tota sola? Estàs boja...''. Vaig sentir moltes idees abans de partir que m'ajudaven més aviat poc, ja que tota jo era por. Però de totes, la que més em va sorprendre va ser la del ''Uh... jo no podria.'' Doncs sí, sí que podries. Això t'ho ensenya el voluntariat. Quan estàs sola i de tu depèn que un nin aprengui a contar fins a 10 o que la tristesa no es faci el vestit d'una nina que sap que la seva mare mai més tornarà a cercar-la, us asseguro que surt alguna cosa de dins tu mateix, que no sabies que tenies, i te'n surts d'una o altra manera. És més, per a què tantes expectatives?

Una altra cosa que m'ha ensenyat l'escola del voluntariat és que res serà com t'imagines. Vaig invertir quasi totes les meves forces de dos dies viatjant amb la intenció d'intentar esbrinar com seria tot quan arribés, qui hi hauria, què faria... I quan vaig ser allà el que era tal com havia imaginat, era la porta, blava, que ja havia vist per foto. Els nens els havia fet créixer uns 10 cm en la meva ment. L'orfenat l'havia fet enorme. Era diminut.

El que per res m'havia passat pel cap era que just trepitjar aquell espai que es convertiria en casa meva, m'esperava una de les lliçons més especials. Quan vaig entrar, els nens estaven per allà bellugant i de sobte tots els ulls estaven posats en mi. Allà, des del moment 0 vaig entendre què havia anat a fer (i això que em pensava que ho sabia...). Aquells petits virons, tots amb la seva història, em van explicar sense cap paraula que allà, les històries del teu passat desapareixen. No et defineixen. D'on venia, que em deien, si era castanya, quina era la meva por o el meu somni, allà perdia tota la seva importància. Estaven penjant dels meus pantalons i em vaig adonar que em començaven a estimar pel que era allà i en aquell moment: la ''Anti'' que havia anat a compartir el seu temps i el seu amor amb ells. Era aquell moment transparent i sense prejudicis el que era essencial. Un ara dels autèntics. I tu comences estimar-los perquè sense adonar-se'n ja t'han desmuntat tots els pensaments i t'han estampat a la cara de què va realment la vida. Donar i rebre, rebre i donar.

''Asante'' és la segona paraula que més m'agrada. Sona molt bé quan la pronuncies i més si ho fas entenent realment la necessitat de saber agrair amb el cor. Allà la gent és feliç amb el seu menjar, el seu tros de tela preciosa per vestir i la seva fe en alguna cosa. I si són feliços és perquè són agraïts. Un dels rituals que més m'agradava era l'hora de resar (no ho havia fet mai abans) perquè quan arribava la nit fèiem tots un rotllo i cantàvem una cançó. Llavors es donava les gràcies pel que tenien, el que havien aconseguit i es donaven força pel que estava per venir. Agraïen el fet de ser vius cada dia. Una cosa que a nosaltres sempre se'ns oblida.

És més, ha estat fent de voluntària que he descobert la màgia de fer abraçades. Allà t'abracen de veritat i quan et trobes enmig d'una te n’adones que curen. Tot i que res cura com l'abraçada d'una mare i d'això mai te n’adones fins que et falta. Quan vaig estar malalta dibuixava per moments, la imatge de la meva mare portant-me un te assegurant-me que em posaria bé. A aquella casa que sempre ha estat i serà casa meva. I llavors, quan la realitat em tocava les galtes i veia que aquelles petites animetes, innocents, havien perdut la seva família, que potser no recordarien mai com és una abraçada de mare i que aquella casa no seria per sempre casa seva o un lloc on poder tornar. I aquí és quan necessites untar-te de força perquè la realitat és, a cops, molt aspre.

La meva segona escola m'ha donat l'oportunitat de descobrir món. Kènia és Àfrica en estat pur. La seva gent és pau i solidaritat. Mombasa i els seus carrers. La seva olor. L'estil lliure i perillós de conduir els seus ''tuc-tucs''. Bombolulu i les seves paradetes de fruita. Els nins fent vida al carrer. El carrer, la cuina de cada família. Pura vida.

Però el que sí que he après és que mai vull deixar d'aprendre, de fer cas a la intuïció, de confiar amb mi mateixa, de fer cas a allò que ens mou i no fer-li contrari a la vida, que la por fa moure'ns i sentir-nos vius. Tot això ho agraeixo a la meva segona escola.