Autor: Joan Ballester Melià; publicat a la secció "Opinió" del Llum d'Oli número 150, de juny de 2017. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-150/

Milers de persones segueixen vivint en ple cor d’Europa en les pitjors condicions imaginables. Són els grans oblidats d’occident i una taca a la ja escassa dignitat d’Europa.

Un aeroport abandonat, un paisatge fred i desolador amb columnes de fum negre sortint de nombrosos llocs que impregna l’espaid’una forta olor de plàstic. La gent viu en contenidors de vaixell, no hi ha aigua calenta, no hi ha electricitat, es veuen nins jugant a futbol amb pilotes improvisadesopassejant amb bicicletes destartalades que pareix que s’han de desmuntar en qualsevol moment, també hi haadults deambulant per aquest desolador paisatge, sense cap rumb ni objectiu, sense res a fer,sense il·lusions, sense esperances. Alguns d’ells amb sandàlies d’estiu en ple hivern, amb un fred que poc a poc cala als ossos. Vehicles militars patrullant la zona i controlant qui entra i qui surt sense gairediligència. Hi ha hagut una catàstrofe natural? És un paisatge de cartró pedra per alguna pel·lícula de zombis que tant de moda estan ara?

Aquest paisatge post apocalíptic és totalment real i no, no és un país llunyà d’aquests que, a vegades, ens mostren a la televisió mentre dinam i que fa queens aturem de menjar deu segons per dir «quina pena, pobres», per seguidament continuar gaudint del nostre menjar sense tornar a pensar amb el que hem vist. Tot això està passant al cor d’Europa, el quees considera el «bressol de la nostra civilització». El que abans hem descrit és el camp de refugiats de Nea Kavala, a Grècia, aquest any, aquest hivern. Això sí, en un lloc ben amagadet, en un lloc apartat en mig del no res, no sigui cosa la gent ho vegi i elsprovoqui malestar. Tot això és Europa, encara que ningú no ho diria.

Després de conduir uns quants quilòmetres des de Polikastro (la ciutat més propera), agafàrem un desviament que no du enlloc, a l’horitzó divisem el que pareix una zona portuària, gris i plena de contenidors de transport, tot tancat amb reixa i rodejat de camp i de petits monticles. Ens acostam a l’única entrada que téel camp, on l’exèrcit grec téel seu check pointi des d’on podem accedir-hidesprés de mostrar el nostre passaport i acreditacions davant d’uns militars, asseguts en cadires de plàstic darrera una taula bastant precària i rodejats de cans abandonats. Sí, són allà, però tot el seu gest corporal indica indiferència, que preferirien estar a qualsevol altre lloc, que allàno hi pinten res. En realitat aquesta apatiapareix que és la tònica general del camp de Nea Kavala, un camp on uns 700 refugiats, molts d’ells infants, procedents de Síria -tant àrabs com Kurds-oblidats per tot el món intenten conviure. Es va establir el febrer de 2016 i es va convertiren un camp de refugiats oficial després del tancament del proper camp no oficial d’Idomeni.

Entrar al camp provoca unaestranyasensació,la vida brota per totes parts, hi ha nins jugant i cridant, adults passejant, una dona asseguda cuinant davant d’un improvisat fogó del qual surt una desagradable olor de plàstic cremat -qualsevol cosa serveix per mantenir viva la flama. Per un moment, si aconsegueixes obviar l’entorn, tot pareix normal i la vida pareix seguir el seu curs, però basta fixar-se un poc per veure que és només un miratge: els nins que juguen a futbol ho fan amb una pilota de bàsquet punxada i alguns d’ells ni tan sols duen sabates; d’altres, passegen en enormes bicicletesque fan que caiguin una vegada i una altra. Si segueixes alguns dels seus habitants una estona, te n’adones que les seves caminades no van enlloc, només des d’un lloc del camp a un altre, per tornar després al punt d’inici.

La cosa es fa més evident a mesura que t’introdueixes al camp: hi ha gent que mira, alguns et saluden, la majoria pareix que ni tan sols et veuen... Viuen dins de contenidors donats per les Nacions Unides; famílies senceres, dormint en el terrafred i sense ni tan sols un trist matalàs, només mantes per intentar combatre les baixes temperatures de les nits dels hiverns grecs i no morir congelats. Coes per dinar, coes per sopar, un menjar proveït per l’exèrcit grec, que per deshumanitzar encara mes la situació, si això és possible, cobreixen les seves mans amb guants de làtex i les seves boques amb mascaretes com si tractessin amb empestats. No tenen més ocupació que deambular enmig dels altres contenidorso sortir a caminar pel camí que du al camp a la recerca de fusta, paper, plàstic o qualsevol cosa que es pugui cremar per encalentir-se. Les condicions de fred aquest hivern han estat tan extremes que van arribara cremar les tendes de plàstic on vivien abans que arribessin els contenidors en un intent d’encalentir la seva nova «llar». Així i tot, molts ens expliquen que elpitjor de la situació és no tenir res a fer en tot el dia, sinó tenirtot el temps del món per pensar:pensar en la guerra, en el que tenien i han perdut, en el seu futur i en el de la seva família, o millor dit, en el seu no futur. Així és com viuen des de fa més d’un any milers de refugiats sirians que han escapat de la guerra.Aquest camp és només un exemple, i encara que pareixi increïble, no és el pitjor de tots ells. En el proper camp, el de Cherso, els refugiats segueixen malvivint en tendes de campanya sense els serveis més bàsics. Més de 60.000 sirians i afganesos segueixen en camps de refugiats pertot Grècia.Ningú no els vol, són els empestats d’Europa. Sense anar més lluny, l’estat espanyol es va comprometre a acollir 18.000 refugiats abans d’acabar el 2017, per ara n’han arribat 687, tot un exemple de solidaritat...

A molts pareix que se’ns ha oblidat que són humans i quanparlam de sirians, ja només parlam de nombres: set-cents sirians en el camp de refugiats de Nea Kavala, sis-centssirians a Cherso,un milió i mig de sirians al Líban,moren cinquantasirians en un bombardeig a Alep... La fredor dels nombres pareix que ens fa oblidar que també són persones, com tu i com jo, amb les seves històries i les seves vides, amb les seves alegries i les seves penes, amb les seves preocupacions i esperances. Una vida truncada per la mortífera guerra que viu el seu país i que ja va pel cinquè any. La gran solució d’Europa ha estat tancar-los en penoses condicions com si fossinun ramat. Hi ha una perillosa escassetat d’esperança als camps. Només un grapat de voluntaris internacionals intenten millorar el dia a dia d’aquesta gent. Hi ha una escola improvisada on ensenyen anglès i una mica de matemàtiques per intentar simular una normalitat que cau a les primeres de canvi: no hi ha llibres ni tampoc traductors. Un improvisat ambulatori de la Creu  Roja a una tenda de campanya i un mercat de roba que funciona sense diners, gràcies a les donacions internacionals completen els escassos serveis amb quècompta aquesta gent a Nea Kavala. Són els grans oblidats d’Europa, ja no surten als mitjans, ja quasi no es parla d’ells, però encara segueixen allà. Fins quan mirarà Europa cap a un altre costat?