Autor: Joan Ballester Melià; publicat a la secció "Opinió" del Llum d'Oli número 153, de març de 2018. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-153/
Rapers empresonats per les lletres de les seves cançons, llibres censurats per dir veritats sobre algun exaltcàrrec del PP, violència policial contra manifestants o votants pacífics, presos polítics, corrupció generalitzada i corruptes que surten impunes; aquest és el panorama que tenim a l’estat espanyol en ple 2018. Amb poc temps, hem vist com la deriva autoritària i repressiva de l'estat ho tenyia i arrasava tot. Ens trobam, massa anys després, al punt de partida dels anys 60 i 70, tornant als lemes de «llibertat d'expressió i llibertat presos polítics», però per més inri, tot això envoltat d’una aparença de democràcia que fa aigües per tots costats.
Molts vam viure incrèduls els fets de l'1 d'octubre, on la policia espanyola va exercir com mai en els darrers temps la violència amb una dura repressió contra votants pacífics que volien expressar-se en un referèndum d'autodeterminació. També vam ser molts els que pensàvem que aquelles imatges provocarien una reacció de rebuig majoritari; però ens hem trobat amb la complicitat de gairebé tots els partits polítics espanyols, la connivència de la Unió Europea i de pràcticament tots els estats del món, i amb el silenci còmplice dels artistes i intel·lectuals autoanomenats d’esquerres, sempre disposats a defensar la democràcia i els drets humans a Palestina, Irak o Síria, però que quan es tracta del tema català, callen i atorguen per por de ser considerats traïdors a la pàtria. Hem vist com l'escalada repressiva no ha fet més que créixer i augmentar la seva virulència: llibres segrestats per parlar de les relacions entre el narcotràfic i un exalcalde gallec del PP, titellaires empresonats, rapers amb llargues condemnes a presó per cantar –amb poc bon gust, tot s'ha de dir– contra la monarquia o l'estat i nombrosos presos polítics catalans tancats des de fa mesos sense judici. Tot això davant el clamorós silenci d'una part aclaparadora de la societat espanyola.
Tot aquest procés repressiu ha estat possible gràcies al marc de la llei mordassa, que legalitzà la persecució de delictes de pensament i amb el suport dels espanyolíssims PSOE i Ciutadans.
El procés català ha destapat la classe de règim en què vivim: la democràcia dura mentre dura l'obediència. El sentit democràtic que presumeix el PP i bona part de l'estat s'ha acabat davant la sortida de guió de Catalunya i el bloc PP-PSOE-Ciutadans ha decidit actuar com una piconadora en contra de qui no pensa com ells, fent i interpretant les lleis a la seva voluntat.
És un acudit de mal gust que Valtònic i Pablo Hassel estiguin condemnats a 4 i 5 anys de presó, mentre la gran majoria dels acusats i condemnats per corrupció tant del PP com del PSOE, segueixen al carrer gaudint dels diners que han robat. I tot això en una societat espanyola que s’aixeca indignada quan un poble vol decidir el seu futur, però que, en canvi, normalitza que cap jutge de l’estat sigui capaç de desxifrar la llista de receptors de diner negre dels papers de Bárcenas, qui és M. Rajoy, mentre a aquests mateixos polítics i jutges no els cau la cara de vergonya afirmant que la llei és igual per a tots.
Hem vist com l'estat espanyol ha anat agafant una deriva autoritària desfermada, amb el suport de gairebé la totalitat de partits polítics espanyols i la connivència de les mal anomenades esquerres espanyoles que, davant de la possibilitat d'una solució democràtica al problema polític català, han guardat un silenci eixordador davant de la repressió. El que potser obvien és que en qualsevol moment aquesta carta blanca que s’ha donat per retallar drets se’ls pot girar en contra. Semblen haver oblidat les famoses paraules del poeta alemany Bertolt Brecht, tan conegudes i tan necessàries en el context actual:
«Primer van venir a buscar els comunistes, i no vaig parlar, perquè jo no era comunista. Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata. Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista. Quan van venir a buscar els jueus, no vaig dir res, perquè jo no era jueu. Llavors van venir a buscar-me a mi, i ja no quedava ningú que pogués defensar-me».