Autor: Joan Mesquida Sampol; publicat a la secció "Opinió" del Llum d'Oli número 158, de juny de 2019. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç:https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-158/
És una característica pròpia de les comunitats humanes estructurar el temps que dura l’any natural en diferents períodes, la qual cosa servia als nostres avantpassats més llunyans per recordar els moments idonis per a les tasques agràries. Els inicis i finals de moments importants de l’any es remarcaven de forma especial i se celebraven per part de la comunitat, atorgant a la celebració un sentit religiós. Al cap i a la fi, la incertesa de determinades variables meteorològiques, com una bona calabruixada, era vista com a una manifestació de la voluntat divina o, en tot cas, com a un desequilibri de forces que només éssers més poderosos que les persones podrien reordenar.
Aquesta visió mítica del cosmos fou superada per la visió racional que hem heretat de la cultura grecollatina. També la concepció cíclica del temps ha estat desplaçada per una visió lineal de la història, de la qual n’és creditora la religió judeocristiana, que aporta la idea d’un món creat per a una finalitat: que la humanitat es retrobi amb el seu creador. El cosmos passa de ser una roda que gira eternament per a ser l’execució d’un pla diví.
La irrupció d’aquestes noves concepcions, vertaderes parets mestres de la nostra civilització, no aconseguiren deixar de banda determinades manifestacions de caire popular de l’antiga concepció mítica. A l’Antic Testament, per exemple, podem trobar una lluita constant dels líders religiosos contra els intents de bona part del poble jueu de cercar l’ajut dels déus estrangers, sobretot per mitjà de l’oferiment de sacrificis a les imatges d’aquestes divinitats. És el que coneixem per idolatria.
Aquestes pràctiques han perdurat al llarg del segles, amb major o menor intensitat segons els diferents contexts històrics. Només ens cal recordar la veneració medieval de les relíquies de sants o les peregrinacions a llocs sagrats, com ara els santuaris, sovint ubicats a indrets molt concrets, com els cims de les muntanyes. L’Església inclou aquestes pràctiques en el que denomina religiositat popular, tot i que no és infreqüent que siguin pràctiques que es degraden fins a identificar-se amb comportaments idolàtrics. Pensem, per exemple, amb la gent que encara avui duu un ciri al Crist de la Sang de Palma com a un intent de provocar la intervenció divina per tal d’aprovar un examen o unes oposicions.
En el segle XXI, la secularització ha arraconat la religiositat a l’àmbit més íntim i privat de les persones. Darrerament, a més, s’ha institucionalitzat una laïcitat oficial que ens ha portat a eliminar al màxim les connotacions religioses de les festes públiques. Al nostre poble, aquesta institucionalització és ben evident als fulletons i programes de l’ajuntament, que no parlen per exemple de la Setmana Santa, sinó de la Festa de Monti-sion –sense cap al·lusió a la mare de Déu–, o deixen fora del programa de Nadal qualsevol imatge amb alguna reminiscència religiosa.
Crida l’atenció que, en un poble on hi ha tanta gent preocupada per conservar les velles tradicions culturals, no entenguin que buidar la tradició de la seva significació simbòlica, encara que sigui religiosa, suposa un lenta inanició de la seva memòria viva. De seguir així, podríem pensar que el nostre poble camina cap a la seva conversió en un parc temàtic de manifestacions culturals de cartó pedra al servei del comerç i el turisme. Però les persones som animals simbòlics i la gent es resisteix a abandonar aquesta condició.
És difícil trobar connotacions religioses en les conductes de la major part de persones del poble, però són moltes encara les que segueixen pujant a Monti-sion o a altres cims de la nostra illa, conscients o no de donar resposta, amb aquest gest, a la recerca dels poders superiors de la natura que els nostres ancestres sempre han cercat en les muntanyes sagrades.
També apareixen nous ídols als quals focalitzar la nostra identitat, tan malmenada per la secularització institucional. Seguint les pautes del dirigisme cultural, tan arrelat a la nostra comunitat, es va intentar fa un grapat d’anys, i amb no massa èxit, amb la figura del ca de sant Roc. Segurament el motiu del fracàs l’hem de cercar en la tristor d’aquesta solitària figura. Una imatge que només de veure-la ens fa pensar en un ca deixat i famèlic, que el seu amo, el sant que honoram el mes d’agost, ha abandonat sense massa miraments.
Més èxit sembla que ha tengut, com a icona de la nostra identitat, l’albercoc. Aquesta fruita de temporada, lluminosa i nutritiva, té la sort de no tenir connotacions religioses massa definides. Res ens impediria pensar que l’arbre del Gènesi del qual Eva va agafar el fruit prohibit era un albercoquer, però seria un atreviment massa agosarat per un poble com el nostre. Ens conformam amb el fruit com a tal, amb el seu aspecte fràgil i sucós.
És veritat que és un fruit efímer, de temporada curta i que no es conserva bé en la seva forma natural. Però no passa res. En certa forma, aquest és també el seu avantatge. Sabem per l’experiència viscuda que els ídols massa carregats de simbolisme poden resultar molestos i acabar fent nosa. La història acredita que els ídols poden romandre segles, doncs al cap i a la fi, el que es contingent és la seva significació, que sempre pot baratar en funció de les circumstàncies. Per això, amb l’albercoc al centre de la nostre vila, podem estar ben tranquils.