Autor: Joan Barceló Xibic; publicat a la secció "Opinió" del Llum d'Oli número 156, de desembre de 2018. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-156/

L’acció s’emmarca entre les primeres eleccions “democràtiques” (15-6-1977)  celebrades després de la mort del dictador feixista i el referèndum de la constitució (6-12-1978). Corrien temps convulsos i extremadament delicats. El context econòmic, social, polític –i militar– d’aquells dies deixava entreveure clarament que la restauració borbònica planificada pel franquisme –també anomenada Transició democràtica espanyola– no seria fàcil.

«Tot ens du a pensar que en aquest estat de dret que volem o volen construir, també hi tindrà “dret” la força i la repressió». Així començava un escrit que sota el títol de “Servei Civil” ens havien fet arribar uns alumnes de COU1 per tal que el publiquéssim a la revista Poc a poc que estàvem preparant un grupet d’entusiastes estudiants –quatre porrerencs i tres campaners–  de 3r de BUP2 de l’institut de Felanitx.

L’article en qüestió deia, entre altres coses, «[...]la puta realitat que les bombes i els fusells serveixen els interessos del capital, tant de dretes com d’esquerres, i no els interessos del poble [...] i que les bombes i els fusells apunten al poble i no el guarden».  I continuaven queixant-se «Malgrat que siguem ciutadans lliures, se’ns obliga, baix amenaces d’empresonament, a servir els interessos d’una teòrica pàtria, a besar una bandera, a passar per una monstruosa institució [...]», per reclamar, tot seguit: «No al servei militar obligatori! Sí al servei civil voluntari! [...] Un servei que no sigui podrir-se dins un quarter envoltat de “Los altos valores”, fer de paràsits... Un servei que sigui de la comunitat i per a la comunitat». I seguien lamentant-se : «Mentrestant hi ha joves tancats, anomenats traïdors, desertors d’interessos concrets, de la violència i la força, somniadors de truites i utopies necessàries i realitzables». I ja per acabar, apuntaven i feien notar «el poc que es preocuparen els partits polítics en els seus programes electorals d’aquest assumpte que, si per ventura no és un problema de primera necessitat, sí que és un factor a tenir en compte a l’hora de crear una societat lliure».

El Sr. Guillem Obrador, aleshores director de l’institut, quan va llegir tot allò, se’n va dur tal regiró que li va faltar temps per córrer a requisar totes quantes revistes ja havíem repartit entre la comunitat educativa, pels passadissos i pel pati i, és clar, ens va “segrestar” el caramull que encara ens quedava per a distribuir. M’imagin que degué romandre emblanquit, amb les cames tremolant i amb el cor a punt del col·lapse. No ho recordo gaire bé, però amb el tarannà d’aquell bon home, segurament el segrest degué anar acompanyat d’un seriós, instructiu i paternal sermó. Per sort, no va passar d’aquí. Això sí, amb aquell lamentable episodi es va posar fi a la curta trajectòria de la revista Poc a poc i a les quimèriques aspiracions periodístiques d’aquella colla d’innocents adolescents benintencionats. Morta na Linda!

L’article censurat

Un servidor, per aquells anys, freqüentava el local de l’Agrupació Cultural,3 on participava en les activitats d’escacs i assistia al curset de català que –quasi clandestinament– impartien els divendres vespre dos joves estudiants.4

I amb això que va néixer el Llum d’Oli. Aviat  els “encarregats”5 em convidaren i m’animaren a col·laborar-hi. Però... sobre què podia escriure? Quin tema hauria de tractar? Història? Música? Esports? Ja ho sé –vaig pensar. Dit i fet. Per sort tenia un exemplar de la “revista segrestada” l’any anterior a l’institut i, com que jo també era –i encara som, més si cal– antimilitarista, vaig agafar el conflictiu article “Servei Civil”, el vaig repastar, li vaig fer un parell de retocs i li vaig afegir quatre floritures de la meva collita.

Un dissabte horabaixa, a principis de l’any 1979, anant a Petra6 amb en Joan i en Maties, pel camí, tot orgullós, vaig entregar a en Maties l’article que amb tanta cura  havia escrit. Començà a llegir-lo (mentre en Joan conduïa), però abans d’arribar a la meitat, es girà i, amb cara de pomes agres, exclamà: «Joan, si publicam això, mos tancaran a sa presó». No cal dir que els meus intents per defensar les inofensives bondats de l’article foren de bades. La sentència em va caure al damunt com una pesada llosa: CENSURAT. Això sí, una (auto)censura ben raonada i argumentada (torna-m’hi, torna-hi!).

Així i tot, el disgust, com us podeu imaginar, va ser gros. Però el vertader drama era que tenien raó. Aquell article segurament ens hauria causat seriosos i greus problemes, tant a nivell personal com a l’Agrupació i a la nova revista. I és que jo, com la gran majoria de ciutadans de bona voluntat, il·lusos i ingenus, m’havia cregut realment els titulars de la premsa del moment  «Ha llegado la democracia». Mentida.

Tot plegat, i vist amb perspectiva històrica, ens faria riure, si no fos que quaranta anys després, a l’Estat espanyol, quant a qualitat democràtica, estam més o manco al mateix punt. No hem avançat una puta passa, ans al contrari, totes les previsions apunten a un empitjorament pel que fa a llibertats de tota casta. Increïble, penós i molt preocupant. Mentre, “la comunitat internacional” amb Europa al cap davant (o millor dit, a la coa), mirant cap a un altre costat. Vergonyós i lamentable.

El temps, malauradament i vist el que ha passat fins a dia d’avui, ha donat la raó fil per randa a aquells jovençans de COU que fa quaranta anys creien en les utopies i que varen escriure de manera premonitòria: «Tot ens du a pensar que en aquest estat de dret que volem o volen construir, també hi tindrà “dret” la força i la repressió». I tant.

1Curs d’Orientació Universitària (del batxillerat antic).

2L’equivalent al 1r de batxillerat actual.

3L’antiga seu on ara hi ha la botiga de roba “Mans” del carrer Almoina.

4Na Maria Barceló Crespí Peixet i en Rafel Ferrà Martorell Carraixet.

5Els primers Llum d’Oli anaren a cura de Maties Lladó i Rafel Ferrà, però a partir del número 4/5, Joan Barceló Gorió els agafà el relleu.

6Precisament, a dur el Llum d’Oli al convent dels franciscans, on el pare Salustiano Vicedo, d’una manera artesanal, imprimia la revista.