Autor: Albert Carvajal Mesquida; publicat a la secció "Notes històriques" del Llum d'Oli número 156, de desembre de 2018. Podeu consultar el número sencer al següent enllaç: https://agrupacioculturalporreres.cat/llum-doli/repositori/llum-doli-156/

Durant els meus primers anys d’investigació històrica, vaig dur a terme una recopilació de notícies i documents que donessin llum a l’antigor de la dansa dels Cossiers de Manacor. Aleshores, m’arribaren a les mans un bon nombre de llibres i articles en què s’historiaven o analitzaven les danses illenques que havien arribat amb més o manco vitalitat a les acaballes del segle XX. En el meu desig de conèixer els indrets que en algun moment tingueren algun ball de figures o dansa ritual (cossiers, cavallets, àguiles, sant Joan Pelós, etc.), vaig ampliar la recerca bibliogràfica fins adonar-me que quasi tots els pobles mallorquins havien alegrat les seves celebracions populars amb alguna d’aquelles manifestacions culturals, relíquies vivents del teatre religiós medieval.

I Porreres no n’era una excepció. Damià Duran, a la seva magnífica obra L'enginy de l'oci (1994), parla d’uns “cavallets” que gaudiren de força popularitat a principis del segle XX dins les festes de Sant Roc. Duran tingué ocasió d’entrevistar-se l’any 1994 amb un porrerenc anomenat Bernat Ferrà Garcias que els havia vist ballar quan era nin. Gràcies a la informació que li facilità, junt amb les aportacions d’altres persones que n’havien sentit parlar, pogué reconstruir alguns aspectes de la dansa. Així, deduí que els “cavallets” vestien completament de blanc, fins i tot les calces i les espardenyes. Al cap portaven una gorra a manera de barretina adornada amb borles. Al coll, un mocador de seda. I una faixa a la cintura que subjectava un guardapit. Els calçons eren curts, fins a l’altura dels genolls i es remataven amb cascavells. El que va ser impossible conèixer foren les evolucions del ball, ni les músiques que l’acompanyaven, executades invariablement per tambor, xeremia i flabiol. Damià Duran també intentà esbrinar, sense èxit, els orígens històrics dels “cavallets”, desapareguts cap al 1910. Deixà damunt la taula la possibilitat que es remuntarien al segle XVIII i que haurien tengut els seus inicis dins la festivitat de l’Assumpta.

Un altre autor, Miquel Pons, explicava al pregó de Sant Roc de 1983 que els dansaires eren entre set i vuit i que sortien el dissabte de la festa després de completes, quan esperaven les al·lotes mocador en mà. Assegurava igualment que la dama (paper que representava un home) portava una mena de cèrcol adornat amb flors i paperines. El dia de Sant Roc tornaven a esperar les joves després de l’ofici i acompanyaven les autoritats a la Sala Vella.

Repareu que tant la tradició oral com els pocs autors que n’han volgut treure el net defineixen la dansa com de “cavallets”, malgrat que en cap moment no s’ha pogut demostrar que els dansaires portessin la figura d’un cavall passada pel cap.

I, ves per on, l’atzar em feu topadís amb un document, concretament un article publicat a l’Heraldo de Baleares el 28 d’agost de 1896, que permetrà establir el moment exacte de la introducció de la dansa a les festes de Sant Roc. Crec que val la pena reproduir-lo íntegrament, amb aquella prosa castellana tan pròpia de finals del segle XIX, per a després extreure’n les conclusions pertinents:

Uno de los años que se ha visto más concurrida la fiesta que los vecinos de esta Villa dedican á San Roque es la de éste. De todos los pueblos vecinos acudía en carros y carretones muchísima gente. Gran número de familias palmesanas que veranean no muy lejos de esta villa nos han honrado con su presencia dando más atractivo á la fiesta; las bellas felanigenses también nos visitaron logrando con su andar seductor cautivar á los ‘señoritos’ de por aquí. Para dar más vida a la fiesta, el tiempo se presentó sereno y apacible y en el cielo, de un azul purísimo, brilló el sol con todo su esplendor. Toda la tarde del día 25 una banda de música estuvo en un catafalco levantado en la plaza, tocando escogidas y variadas piezas; en la citada plaza se había colocado una cucaña, y por la noche, hombres y niños probaron la ascensión para coger los premios que en lo alto estaban suspendidos. Al entretanto, un pirotécnico quemó varios fuegos artificiales que llamaron poderosamente la atención. Este año, siete jóvenes se han vestido así como el caso requiere, y han actuado por primera vez en esta villa de cosiés. De modo que Porreras, con esta nueva adquisición, ya está salvada. Con la política, que todo lo absorbe, y con los citados cosiés, que todo lo bailaban, podemos ir tirando… de la manta y quedarnos tiritando de frío. Toda la noche, los mencionados cosiés bailaron haciendo las delicias del público. Se soltó muy avanzada la noche un montgolfier. En la mañana del 26 se celebró en la Iglesia un oficio divino con todo esplendor. Asistió el Ayuntamiento presidido por el señor Alcalde. Los cosiés estaban en el portal de la iglesia, y al divisar alguna señora iban á salirle al encuentro y la acompañaban hasta el pilón de agua bendita y galantemente ofrecían de ésta á aquellas damas. Nada, cosiés… fin de siglo. Un distinguido orador sagrado ensalzó las glorias de San Roque. Al terminar la función religiosa dieron principio las carreras de hombres y caballos. Las primeras las ganó s’Artiller de Algaida y las segundas el caballo de Barceló. Por la tarde tocó la música otra vez en la plaza. A las primeras horas de la noche, los cosiés (¡otra vez!) fueron en busca de la porrerenca que debía bailar sa primera; y empezó el baile al son del tamboril y las chirimías, que duró hasta cerca de las dos de la madrugada. Y con lo dicho, señor Director, quedo relevado del compromiso que tenía contraído con usted. El Corresponsal. Porreras 27 Agosto de 1896.

Passem a analitzar les interessants dades que ens ofereix el corresponsal de l’Heraldo de Baleares. La festa de Sant Roc de 1896 fou una de les més participades dels darrers anys, fins al punt que sobresortí la presència de gent de fora poble, principalment de Ciutat i de Felanitx. A més dels concerts de la banda; de les clàssiques corregudes d’homes i bísties; de l’amollada d’un montgolfier o globus aerostàtic inflat amb aire calent; dels jocs populars (a l’escrit es descriu la cucanya, entreteniment força antic present a les festes illenques des del segle XVIII) i dels focs d’artifici, el que cridà més l’atenció de tothom per suposar una novetat va ser la presència de set joves dansaires que s’anomenen sense dubtar “cossiers”. I la descripció que es fa de la seva actuació s’assembla a les dades que, com hem vist, Miquel Pons oferí al pregó de 1983.

El responsable de l’escrit es mostra molt irònic amb la dansa. La dècada de 1890 suposà un ressorgiment de moltes de les colles illenques així com un increment de l’interès cap a elles, cosa que motivà intents forçats per introduir-ne de noves a pobles on no tenien tradició. Al cas de Porreres podríem afegir el de Sa Pobla, on per les festes de Sant Jaume d’aquell mateix any uns nous cossiers foren convidats a ballar per primera vegada damunt d’un cadafal muntat a la plaça de toros. Manacor els inclogué al programa de les Fires i Festes de Setembre de 1897 atorgant-los un paper important. I no podem oblidar que Antoni Noguera estudià i descrigué la majoria de danses i balls a la seva Memoria sobre los cantos, bailes y tocatas populares de la isla de Mallorca, publicada a Palma el 1893. Tot i això, emperò, eren molts els intel·lectuals que els consideraven quelcom arcaic i atacaven les seves aparicions, propugnant que en una societat moderna no hi tenien cabuda alhora que defensaven llur desaparició. Dins aquest corrent de pensament caldria incloure l’anònim autor de l’article.

El corresponsal confirma que els dansaires es comptaven en nombre de set. Que sortiren el dissabte de la festa i executaren els seus balls, segurament a la plaça. Que el dia de Sant Roc esperaven davant del portal de l’església per acompanyar les dones fins a la pila d’aigua beneïda i els n’oferien per senyar-se. I, al vespre, en el moment del ball públic (que, val a dir-ho, era sempre l’acte més esperat per tothom), tingueren l’honor de dirigir fins a la rotllana del ball la jove a qui el seu estimat o promès havia comprat la primera ballada i donar d’aquesta manera el sus a la trobada, cloenda de les festes. Tal fet era un autèntic privilegi per al qual els joves es gastaven importants quantitats de doblers.

Conclusió: amb aquest curiós document queda fixat de manera irrefutable l’origen dels cossiers porrerencs, es pot saber un poc més quin era el seu paper durant les festes i es descarta que fossin cavallets.